“Fins i tot els assassins de Juan Mari es mereixen una segona oportunitat”
Entrevistem Maixabel Lasa, vídua de Juan Maria Jáuregui, assassinat per ETA, i defensora de la justícia restaurativa
Maixabel Lasa (Legorreta –Guipúscoa–, 1951) és la vídua de Juan Maria Jáuregui, exgovernador civil de Guipúscoa a qui ETA va assassinar a Tolosa, el 29 de juliol del 2000. Essent directora de l’Oficina d’Atenció a les Víctimes del Terrorisme del govern basc (2001-2012), Lasa va obrir aquest organisme també a les víctimes dels GAL i els abusos policials i va ser coimpulsora i una ferma defensora del projecte de reinserció i restauració –el que es coneix com a justícia restaurativa– per a l’acostament entre víctimes i victimaris. En el marc d’aquestes trobades, el 2011 es va reunir per primer cop amb Luis Carrasco, un dels tres etarres que van participar en la mort de Jáuregui; el 2014 faria el mateix amb Ibon Etxezarreta –amb els dos manté encara contactes– i tampoc li faria res trobar-se amb el tercer implicat en l’assassinat, Patxi Makazaga, si es donés el cas. El seu cas el retrata la pel·lícula Maixabel (2021), dirigida per Icíar Bollaín i amb les interpretacions principals de Blanca Portillo (Maixabel) i Luis Tosar (Ibon).
Quedem amb la Maixabel per dinar en un restaurant a prop de Tolosa i del monòlit dedicat al seu marit i motiu d’homenatges anuals. Li avanço que en el de l’any que ve hi seré.
Com va rebre la petició de Luis Carrasco de veure-la?
No em va estranyar gaire perquè els encontres eren una petició dels victimaris i a dins d’ETA ja hi havia moviments de dissidents. A més, trobava bé que aquella gent volgués transmetre a les víctimes el penediment pel que havien fet.
Vostè acostuma a destacar que tothom mereix una segona oportunitat. És un valor que té com a cristiana?
Més que des de l’aspecte cristià, que no ho soc, és des de l’aspecte humà –perquè en determinats moments podem cometre barbaritats–; i per com era en Juan Mari, a qui els que el van matar no li van donar una segona oportunitat que també mereixen. Si l’hi haguessin donat, els hauria convençut que el que feien estava mal fet.
Va haver de fer algun procés previ a trobar-se amb l’assassí del seu marit?
Sí, esclar. I el paper de la mediadora va ser molt important no només per preparar-me a mi, sinó també a ell. A aquestes trobades no hi pots anar sense més. La petició per reunir-m’hi m’arriba a final del 2010 i m’hi vaig reunir, a la presó de Nanclares de Oca, el 26 de maig de 2011.
A la pel·lícula es traspua una certa oposició de la seva filla que hi anés…
No, va ser una decisió meva compartida amb ella, per descomptat, i que no s’havia donat fins aleshores. Vam fer un treball molt discret i no ho vaig comentar gairebé amb ningú més. Hem parlat moltíssim d’això i de Juan Mari, que està molt present en les nostres vides.
Com va notar que el penediment de Carrasco era sincer?
Hi vaig veure, així com anys després amb l’Ibon, unes persones totalment penedides del que havien fet. En el primer cas, en Luis era una persona amb l’autoestima per terra i que no parava de dir que no hi havia res de bo en ell. Li vaig dir que si fos així no hauria fet el pas de voler veure’m i, a la vegada, passar a ulls d’ETA de ser un heroi a un traïdor, amb el que això significava aleshores a Euskadi. T’esborraven de tot arreu…
Com es va quedar vostè després d’aquella primera entrevista amb Carrasco?
Pensava que personalment no em repercutiria en res, però estava equivocada. Vaig sortir amb una sensació d’haver-me tret un pes de sobre i de pau o de tranquiŀlitat, digue-li com vulguis, que almenys aquells etarres no sortirien de la presó pensant que són uns herois, sinó tot el contrari. Vaig pensar que els que havien matat Juan Mari no farien el mateix mai més a ningú altre per res del món.
Per què des de la Direcció General de Víctimes del Terrorisme va ampliar el tipus de víctimes més enllà de les que havia causat ETA?
Perquè el patiment és similar i totes les víctimes mereixem conèixer la veritat, ser reconegudes i que se’ns faci justícia, i que les institucions no ens deixin soles. Les explicacions que em van donar en Luis i l’Ibon, per exemple, no les vaig rebre mai de l’Audiència Nacional, que es limita a jutjar uns fets i ja està. Va posar una condemna i aquí s’acaba la història; mai no em va preguntar res de com em sentia com a víctima ni, per exemple, si em semblava bé la pena que havia imposat.
Participa en molts actes sobre justícia restaurativa?
Sí, fins i tot des que no estic a l’organisme del govern basc. És un tema que m’interessa de manera especial, com el cas d’un reconeixement als joves Lasa i Zabala. El Juan Mari va participar en l’aclariment i el seu testimoni va ser molt decisiu perquè condemnessin Galindo. Aleshores em va dir: “Maixabel, no sé qui em matarà, si ETA o Galindo”.
De què creu que ha servit la pel·lícula sobre el seu cas?
Interpeŀla l’espectador, que es pregunta on era quan passaven aquelles coses: estaves amb els que mataven o els que extorsionaven, en passaves i no t’interessava perquè no et tocava a tu de prop o eres dels que condemnaven ETA? Hi ha gent que m’atura pel carrer per donar-me les gràcies pel seu aspecte fonamentalment humà.
Ha tingut molt de recorregut i ara l’han traduït a l’anglès…
Sí, i m’ha impressionat que m’hagin convidat des d’estaments considerats molt de dretes. La pel·lícula té alguna cosa que convida a projectar-la, a veure-la, debatre-la i a parlar dels temes que hi surten. El fonamental són les trobades restauratives.
Per què és una gran defensora de la justícia restaurativa?
Penso que aquest és el camí i, per exemple, a mi em satisfà més saber que els que van matar Juan Mari no tornaran a fer mai més res igual que no pas si compleixen una pena de 40 anys de presó. Aquesta justícia recupera una persona perduda i sense dignitat que no existia com a persona. Jo li desitjo el millor del món en la següent vida perquè la base és que el ser humà és capaç del millor i del pitjor. No dic que hagi de desaparèixer la justícia punitiva, però ha de tenir més sentit i, per exemple, parlant amb ells vaig poder assabentar-me de coses que m’interessava saber.
Com ara què?
Que no m’agradaria viure amb la càrrega que comporta responsabilitzar-se no només dels delictes comesos per ells [tres assassinats en el cas dels autors de la mort de Jáuregui], sinó pels d’ETA.
Vostè es va implicar gaire en la pel·lícula?
Vaig llegir el guió un any abans i em vaig trobar moltes vegades tant amb la directora com amb la guionista i el productor, així com també em vaig trobar abans del rodatge amb l’actriu que fa el meu paper [Blanca Portillo]. És una gran dona i molt propera. Mentrestant, l’equip de la pel·lícula també va documentar-se molt parlant amb la meva filla, en Luis i altres persones que em coneixen.
ETA va acabar fa 10 anys. Se’n parla, a les escoles del País Basc, per exemple?
El conflicte a Euskadi ha estat un tema tabú perquè les famílies no en parlaven a casa. Sempre he dit que el poble basc és molt solidari amb el que passa a fora, per exemple ara sobre els conflictes a Gaza i Ucraïna, però no amb el que passava aquí. Ara hi ha disponible molt de material per informar-se, com és la pel·lícula sobre el meu cas, perquè aquest treball que no s’ha fet es comenci a fer.
