“Cobrava més tocant el timbal que treballant i, a més, anava de festa major”
Entrevistem Jaume Esteve, ‘Casalta’, històric timbaler del Vendrell que, a punt de complir 97 anys, parla dels seus inicis
Al vendrellenc Jaume Esteve, ‘Casalta’, l’adjectiu ‘històric’ li queda curt. No només per l’edat, que també –dimarts, dia del seu sant i primer dia de la festa major del seu poble natal, farà 97 anys (!)–, sinó per la trajectòria com a timbaler. Era el timbaler que tocava amb els Castellers de Vilafranca a Sant Cugat Sesgarrigues en la primera actuació dels vilafranquins…aquest any farà en 75 (!). Amb una memòria i un estat de salut envejables, en Casalta ens rep a la casa de Sant Martí Sarroca on viu amb el seu únic fill. Era el petit de tres germans, va fer primer de ferrer, però després de fuster, feina en la qual va treballar 46 anys fent primer neveres de gel i després mobles de cuina en una fàbrica del Vendrell. Va néixer al carrer Cristina Baixa, al barri de França i, a més de ser conegut com a timbaler en una època en què les gralles van estar a punt de desaparèixer de la cultura popular penedesenca i catalana, en Casalta ha gaudit molt com a ciclista i també fent diorames, afició que encara cultiva. A més, ha estat rapsode i ens delecta durant l’entrevista amb el recital de diversos versos.
Abans d’acomiadar-nos, li fem saber el nostre goig i iŀlusió de compartir l’estona amb ell i ens respon: “Vostès em donen vida!”.
Per què, el timbal?
El meu pare va morir quan jo tenia 10 anys i al cap de poc va esclatar la guerra. A les golfes de casa hi havia un timbal i jo vaig començar a tocar-lo, potser per omplir el buit que em va quedar.
Quan va començar a tocar?
L’any 45 jo cantava a la Lira Vendrellenca i allí es va formar una colla amb Jaume Vidal ‘Carboner’, el ‘Ton de la Gralla’ i el ‘Peces’, que era el timbaler. Com que treballava en un lloc que no li deixaven fer festa necessitaven algú que el substituís i així és com vaig començar.
Amb el timbal de les golfes?
No! Aquest no el vaig tocar mai perquè estava molt amarat.
Qui li va ensenyar a tocar?
El Carlos Mañé em va ensenyar a tocar el timbal a mi i la gralla al Jan Merenguet. Aquell any ja vam venir a Vilafranca a tocar amb els cercolets. No els sabíem ni tocar!
Vostè no condueix, com arribava als pobles?
Amb bicicleta. Per exemple, anàvem a Santa Oliva i sempre coincidia amb el primer dia de festa major a Vilafranca. Doncs a Santa Oliva hi anava en bicicleta i després cap a l’Arboç i allà facturàvem les bicicletes en el tren i arribàvem a Vilafranca.
On més tocaven?
A Vilafranca i Sitges ho teníem segur, perquè com que quasi no hi havia grallers ens llogaven a tot arreu. Hi havia el ‘resto’ que va quedar de la guerra. Alguns van morir, d’altres van marxar a França i uns altres ja eren molt grans per tocar.
Qui eren?
A Bellvei hi havia dos germans, un graller i un timbaler, els Pelegrins; a la Bisbal, dos més, Batet era el graller i el timbaler es deia Janet de l’Aleix, de qui deien que era el millor que hi havia; a Llorenç hi havia un timbaler, a Roda de Berà, un altre graller; a Puigpelat, a Vila-rodona, a l’Arboç; a Vilobí el graller es deia el Ros, i al Vendrell érem 10, i boi paro de comptar!
Carai!
És que al Vendrell hi havia el Casals i això tirava molt. Teníem tres orquestres, i bones!
En ser pocs, devien haver de tocar tots els balls.
És clar. I sense partitura, perquè com que el Carboner era músic, ens ho ensenyava a tocar als altres. Tocar i assajar, un cop per setmana.
Quant cobraven?
Quan vaig començar, 50 pessetes més les despeses. Oidà!, cobrava més tocant que treballant i a més a més, anava de festa major!
Va estar a punt de perdre’s, la música de gralla.
Sí. Els treballadors no sabíem solfa i si algú n’aprenia, volia ser músic, no graller. La gralla era un instrument de segona, en deien ‘grallotes’. Ara tot són castells, de les gralles no en parla ningú.
En canvi, vostè va tocar a la primera actuació dels Castellers de Vilafranca.
Sí, un altre graller del Vendrell i jo, l’any 48 a Sant Cugat Sesgarrigues.
Va estar a punt de perdre’s, però va arribar la revifalla.
Sí, després de la mort de Franco revifa tot. Semblava que tothom volia fer coses, tothom s’hi veia amb cor i van sortir grallers per tot arreu. Llavors va ser quan els que van quedar, el Macari i el Carbassó, ho van deixar córrer perquè aleshores tothom va començar a tocar per afició i, en canvi, ells tocaven per cobrar.
Quina és la seva melodia preferida?
A mi m’agrada tot, però hi ha dos vals jota, un que el tocaven Els Estons i l’altre Els Felius i després Els Macaris que són preciosos. Però el que m’impressiona més és l’ofertori, un cant d’església que posa la pell de gallina.
Encara toca ara?
Ara tinc feina a fer un redoble perquè tinc el canell adormit. Perquè el meu timbal està fet d’un llauner que es deia Badia i pesa força. Abans de la pandèmia, amb el Jaume Cañas i el Jordi Inglès ens van dir d’anar a tocar per als residents de la residència La Muntanyeta, i hi anàvem un cop al mes.
