“Mentre tingui la salut que tinc, aniré aguantant; a casa no hi sé estar”
Entrevistem Quim Tomàs, homenatjat pels seus 50 anys de dedicació com a mecànic al Club d’Esports Vendrell d’hoquei patins
Joaquim Tomàs Nin porta més de mitja vida –concretament, 50 dels seus 68 anys– vinculat com a mecànic al Club d’Esports Vendrell d’hoquei patins. Dissabte, 10 de juny, se li va reconèixer aquesta llarga tasca amb una jornada esportiva en què es van jugar dos partits de veterans, un partit del CE Vendrell contra la Selecció Catalana (precisament formada per diversos jugadors del club vendrellenc), i un sopar amb més de 260 comensals. A banda dels regals que el mateix club i diverses institucions van fer a Tomàs, un dels moments més emotius va ser el descobriment d’una placa a la façana del que ja és a partir d’aleshores el pavelló Quim Tomàs. No sap ni patinar, però per les seves mans han passat patins de desenes de jugadors. També ha estat portant d’honor de Santa Anna i, l’any 1979, va ser membre de la primera colla de diables vendrellenca, després d’uns anys sense aquest element folklòric històric.
Professionalment, va fer precisament de mecànic, d’operari de la construcció i va treballar en el manteniment d’edificis municipals de l’Ajuntament del Vendrell.
Com va començar a fer de mecànic del club d’hoquei vendrellenc?
L’any 1973 treballava en un taller mecànic i el cap em va dir si volia fer de mecànic de l’equip i vaig dir de provar-ho. Havia d’arreglar patins i acompanyar l’equip a tot arreu. Quan plovia, per exemple, havia de canviar les rodes i els tacs pels d’alumini.
En quina categoria i qui jugava aleshores al club?
A Divisió d’Honor, i hi havia el Benet Jané, el Jaume Díaz, el Baldrís, el Pep Urgell i l’Albert Prats, de Sant Sadurní, de porter.
Li agradava fer de mecànic?
Sí, em dedicava als patins i al material, em va agafar el cuquet i, ja ho veus, encara hi soc.
De quina època guarda millor record?
Home, de la Copa de la CERS i les dues Copes del Rei, que ni somiant-ho hagués encertat que les guanyaríem.
Es queda més amb alguna en concret?
Potser amb la primera Copa del Rei a Oviedo, amb el Reus, que faltant poc ja la celebrava i els vam fotre a la pròrroga amb un gol d’or. Ara que el 7 a 3 amb el Barça a Lleida i, esclar, guanyar la CERS aquí també va ser molt fort. Van ser uns anys que no me’ls hagués esperat mai.
A què atribueix aquells èxits?
Érem tots una pinya. Arribava gent nova cada any, però el gruix aguantava i era una pinya, amb el Guillem [Cabestany, l’entrenador] al capdavant. Pots tenir un gran equip, però cal ser una pinya. Una vegada teníem un equip que era per pujar de carrer a Primera Nacional Catalana, però hi havia una pera i mitja podrida, per no dir dues, i boi baixem. Ens vam salvar al penúltim partit a casa, amb el Lloret. Qui perdia, baixava.
En 50 anys també ha baixat de categoria diverses vegades…
Sí, i sempre sap greu, perquè dol pencar i pencar i que no et surtin les coses.
A banda dels moments bons, amb què es queda de la seva trajectòria com a mecànic del CE Vendrell?
Amb el fet de conèixer molta gent i molts llocs que potser no hauria conegut mai. Però, esclar, he fet poc turisme i bàsicament els viatges són conèixer l’aeroport, l’hotel i la pista on vas a jugar [riu]. Només vam fer una mica de turisme el primer any de jugar a Europa, que marxàvem el dia abans…
On ha estat?
Tres o quatre vegades a França, una a Alemanya, dues o tres a Itàlia, tres o quatre a Portugal…
Imagino que ha establert un vincle d’amistat amb molts jugadors…
Sí, perquè a banda de cuidar-me dels patins i materials, quan no hi havia físios també era jo qui els havia de curar…
Acostumen a facilitar-li les coses?
Sí, tot i que també n’hi ha de més ‘torracollons’ que d’altres [riu]. Amb la gran majoria he tingut molt bona relació.
A banda de passar de les pistes descobertes als pavellons, també ha viscut la renovació del pavelló del Club. Té nostàlgia del vell i li agrada com ha quedat?
Una mica, sí. Ara el nou està bé, però si m’haguessin preguntat coses estaria millor…
Què vol dir?
Per la part que toco jo, com els vestidors, són poc funcionals. Són llargs, però tenen molt poca amplada per equipar-se [2 m] i has de passar volant per sobre de les bosses al terra. En canvi, hi ha 7 dutxes i tenen 1,80 m.
Tothom té la imatge de vostè com qui arriba el primer al pavelló i el tanca al final…
Ara sí, sobretot obrir, perquè abans hi havia conserge i ara no.
No deu plegar ara, oi?
Mentre tingui la salut que tinc i la paciència aguanti, aniré aguantant. A casa no hi sé estar.
Què li suposa que el pavelló porti ara el seu nom?
Ves, està bé; què vols que et digui? [apunta escuetament Joaquim Tomàs, a qui dissabte va costar veure’l emocionat].
