“Vivim en una societat que t’obliga a definir-te, a dir què ets, i això és molt limitant”
Entrevistem l’actor, director i escriptor sadurninenc, Francesc Cuéllar, per parlar de la seva darrera pel·lícula ‘Duro’ rodada en escenaris penedesencs
Francesc Cuéllar és un dels artistes catalans del moment. Nascut a Sant Sadurní, fa temps que explora els seus límits creatius abocant el talent que emana a projectes on ha fet d’actor i de director, i també ha publicat un llibre de poesia. Després d’aconseguir l’èxit amb sèries com Mercado central, el sadurninenc acaba de rodar el seu segon projecte darrere la càmera. Duro és el títol del film, que mostrarà escenaris reconeixibles per als penedesencs. Algunes de les escenes de la pel·lícula s’han filmat a Sant Sadurní, i ara Cuéllar acaba els treballs de postproducció per poder-la presentar. El film explora els rols adquirits en les agressions masclistes, i convida l’espectador a experimentar què passa quan el físic de la persona que agredeix és una dona, i el que rep l’agressió, el d’un home. A més d’estar acabant de polir Duro, Francesc Cuéllar també està fent teatre, compartint escenari amb Joan Pera l’obra Júnior. El podeu veure al Teatre Condal de Barcelona.
L’última vegada que el vaig entrevistar, en pandèmia, em va dir que ens podíem oblidar dels petons davant la pantalla una temporada. Tornen a estar plenament instaurats?
I tant! Què no torna a estar plenament instaurat avui en dia? La nostra memòria coŀlectiva funciona a curt termini i l’actualitat ho aplaca tot, i ens fa oblidar molt de pressa. La Covid, la guerra d’Ucraïna…
A ‘Duro’, la pel·lícula que ha rodat al Penedès, els petons no són precisament protagonistes…
No, com a mínim no els petons consentits i d’amor. Exposem diverses històries on l’abús és el tema central: abús de poder, per submissió química, dins de la parella, etc.
Com creu que es rebrà l’intercanvi de papers que ha fet al film, on són les dones les agressores?
Això no és ben bé així. És un exercici complex que mal explicat pot generar malentesos. Els relats són els mateixos que, per desgràcia, coneixem. Per tant, els agressors dels relats que expliquem són homes. La proposta conceptual que proposem és pervertir les imatges que tenim associades a uns rols concrets dins d’aquests relats i entendre què passaria si aquesta imatge canviés. Si en lloc de veure una dona caminant sola pel carrer de nit seguida d’un home, veiéssim un home caminant sol pel carrer seguit d’una dona, aquest relat conegut i familiar seria vist amb uns altres ulls. Doncs bé, aquí encara és el Martí qui segueix la Carla pel carrer, però els intèrprets que fan aquests dos personatges són del gènere contrari, binàriament parlant.
És dur rodar una pel·lícula amb aquest rerefons? Posar-se a la pell de qui pateix els abusos…
És dur rodar una pel·li, en general [ha, ha, ha]. Bromes a part, no sé si dur és l’adjectiu que escolliria. Diria, en tot cas, que és una responsabilitat que cal tenir molt present. Per una banda, és una pel·lícula que, precisament pel rerefons que comentes, pot servir a moltes persones. I, d’altra banda, és un exercici d’exposició i de sinceritat brutals.
La violència d’un home cap a una dona fins i tot ens sembla normal, però quan és al contrari, ens sembla inversemblant… no creu?
Exacte. Això és el que volem mostrar amb Duro. Que aquests relats on l’home exerceix violència cap a la dona són normals perquè estem acostumats a veure un cos abusador (la majoria dels casos) més gran i fort que el de la víctima. Si aquests cossos els canvies de rol, evidencies l’absurditat del relat hegemònic que tenim instaŀlat com a normal.
A ‘Duro’ s’ha tornat a posar darrere la càmera, com ja va fer a Jusqu’ici, tout va. On se sent més còmode, actuant o dirigint?
Depèn de l’època i del projecte. Les implicacions són diferents. Hi ha (o intento que hi hagi) una entrega total en tota la feina que faig, però no és el mateix com funciona el teu cervell, el teu cos, la teva creativitat al servei d’una creació que dirigeixes, que al servei d’un personatge que interpretes. Són mecanismes diferents.
També hem pogut llegir algunes de les seves poesies al llibre Nueve lugares hostiles donde gritar. On és el seu límit creatiu?
Suposo que el límit és no tenir cap història per explicar. Al capdavall, aquesta és l’essència. És igual el format. Vivim en una societat que t’obliga a definir-te (amb tota la complexitat del que ‘definir-se’ vol dir) i a algú, com en el meu cas, que actua, escriu o dirigeix se l’obliga moltes vegades a respondre: però què ets? M’hi he trobat moltes vegades i, d’alguna manera, és una crítica molt limitant. M’agrada explicar històries i explorar quin és el millor format per
explicar-les.
Quin és el pròxim projecte de Francesc Cuéllar?
Acabar Duro. Estic amb la postproducció del llargmetratge i això són moltes hores i molta feina. Estic content perquè el resultat va arribant molt a poc a poc i és molt gratificant en l’àmbit personal, i molt potent artísticament.
