“‘Crim al bancal’ neix de la idea sobre quins incentius poden portar algú a cometre un crim”
Entrevistem el periodista i escriptor autor de la novel·la ‘Crim al bancal’
Juan Cal, fill d’un ferroviari gallec que va anar a treballar a Vilafranca del Penedès i d’una mare filla de Santa Margarida i els Monjos, és un periodista jubilat que va treballar gairebé quatre dècades al Diari Segre de Lleida, on viu. Amb familiars al Penedès, on espera venir a presentar la seva última novel·la, Crim al bancal [publicada fa unes setmanes per Pagès Editors dins la col·lecció ‘Lo Marraco Negre’], l’hem entrevistat per parlar d’aquesta obra, la primera en català després de tres llibres en castellà. Representa la primera incursió de Cal en la novel·la negra, però ja està immers en el projecte de dues obres més d’aquest gènere literari, amb els mateixos personatges, però arguments força diferents.
Com sorgeix la decisió de publicar ‘Crim al bancal’?
Després de publicar 3 llibres relacionats amb la memòria i que no són noveŀles negres, vull fer el pas d’escriure en català, que ja havia fet servir moltíssim al Diari Segre, i em va semblar interessant fer-ho amb una novel·la amb tints negres. No ho és molt, però vaja, hi ha un crim, una investigació i això va fer que l’editorial el posés a la col·lecció ‘Lo Marraco Negre’.
Com arriba a l’argument d’un pagès que troba una foguera amb les restes d’un cadàver que fumegen en un bancal de pomeres, crim que investigaran una advocada i un periodista?
A partir de vagar-me pel cap idees sobre quins incentius poden portar una persona a cometre un crim. Vaig pensar en abusos que poden ser de caire laboral, sexual o bé polític i com això, en unes determinades circumstàncies, poden acabar en un assassinat. A partir dels tipus d’abusos, proposo que un parell de personatges –un periodista de tornada de tot i descregut i una dona jove i amb empenta– investiguin línies diferents. Ella, que es pugui tractar d’un crim per un abús sexual, i ell es decanta més per un abús de caràcter polític. Ells dos són parella perquè ella ho ha volgut, fan una mena de juguesca i la història acaba d’una manera diguem-ne que sorprenent.
És el primer de tres llibres seus amb aquesta parella protagonista…
Sí, i en els dos propers investigaran crims amb uns arguments diferents: l’un sobre un tema d’herència, que també pot ser un motiu per matar; i l’altre motivat per la por dels estrangers, dels de fora. Una de les noveŀles la tinc gairebé acabada i m’esperaré a acabar la promoció de la primera per publicar-la, i l’altra és a les beceroles, però el que és el desenvolupament de la trama està molt fet.
A ‘Crim al bancal’, com tracta l’ofici de periodista, que vostè ha exercit?
Vaig fer molts anys de director i hi havia d’haver una mirada autocrítica del que fem els periodistes, per exemple, sobre les complicitats que s’estableixen amb els anys entre el periodisme i la política, i no totes són bones. Això redunda, a vegades, en un cert perjudici per la veracitat o la independència del periodista. I tracto també el to amenaçador que suposen les xarxes socials i la caiguda de la publicitat, que no afavoreixen gaire el servei públic que ha de prestar el periodisme. Ara bé, tot això només forma part del paisatge de la història que s’explica en aquest llibre, com ho són la corrupció política, la gastronomia i d’altres; no n’és l’objectiu.
Ja ha fet algunes presentacions de la novel·la. Quina reacció ha copsat?
En general trobo que està agradant molt i m’han comentat positivament, per exemple, que a la gent li agrada la manera amb què la construeixo lingüísticament i jugo entre un català més culte i un altre de més coŀloquial.
Vostè ja està jubilat. Suposo que això el beneficia a l’hora de poder escriure…
Sí, perquè el fet de no haver de treballar al ritme laboral dels periodistes m’ha permès accelerar i avançar en l’escriptura de les noveŀles. També em facilita poder presentar-les a més llocs, i aquesta retrobada amb els lectors m’està agradant molt.
A ‘Crim al bancal’ hi ha alguna referència al Penedès, on vostè hi va passar moltes vacances de petit?
No, com tampoc a la resta d’indrets amb què he estat vinculat. Tota la trama passa en un lloc imaginari, per bé que hi surt un nom, Mascançà, que és com es coneixia en l’època dels àrabs el que avui és la comarca de l’Urgell i que és una mena d’homenatge a Macondo de Gabriel García Márquez, un territori reconeixible però que podria ser la pàtria de qualsevol persona i que no té per què ser necessàriament un lloc concret.
Pensa venir al Penedès a presentar aquest llibre?
Ho estem movent amb l’editorial i sí, esclar, m’agradaria molt i no ho descarto en absolut, perquè tinc ganes de fer aquesta presentació. En tot cas, penso que no serà fins passat Sant Jordi.
