“Fer un llibre és el que més he desitjat a la vida, però alhora em feia molt de respecte”
Entrevistem la vendrellenca Gemma Ventura Farré, autora de ‘La llei de l’hivern’, novel·la guanyadora del 55è Premi Josep Pla de literatura
El passat dia 1 de febrer va sortir a la venda el llibre La llei de l’hivern (Editorial Destino), de la vendrellenca Gemma Ventura Farré, amb coberta dissenyada pel també vendrellenc Mercurio Alba i guanyadora del 55è Premi Josep Pla. Dissabte es va presentar al Vendrell i el 3d8 ha volgut entrevistar Ventura, mestra de primària especialitzada en música, però que treballa a la revista digital Catorze (Premi Nacional de Cultura), on escriu i exerceix de subdirectora. La propera presentació al Penedès serà divendres 24, a les 19.30h, a l’Escorxador de Vilafranca, organitzada per la llibreria L’Odissea i amb una conversa de l’autora amb Laia Santís. Vinculada al món musical, Gemma Ventura Farré també fa diferents coŀlaboracions amb l’Auditori de Barcelona i el Palau de la Música i ha participat en algunes iniciatives culturals al Vendrell, on va fer l’himne de la capitalitat cultural del municipi i projectes per a ‘El Vendrell sent la música’.
Per què va decidir escriure ‘La llei de l’hivern’?
Fer un llibre és el que més he desitjat a la vida, però alhora em feia tant de respecte que m’ho negava a mi mateixa. Ho havia intentat abans, però em retenia i, per tant, publicar-lo vol dir haver vençut una lluita interna. He experimentat una barreja de desig i de por; molt estrany. Quan tenia el llibre començat i encarrilat vaig veure que aquí a Catalunya no el podria fer perquè no volia tenir cap mena de censura, de norma ni de límit al cap. Per aconseguir-ho vaig veure que havia de marxar i és el que vaig fer, anar-me’n dos mesos a Escòcia sola.
Ho fa sovint, això de marxar?
Sí, cada any, perquè agafant aquesta distància respecte de Catalunya no et coneix ningú, no ets ningú i et fa la sensació de ser una altra persona. Et permet despullar-te de moltes coses, veure’t com des de fora i observar que res és massa important. Em prenc moltes coses a la valenta i des de fora de Catalunya veig que no n’hi ha per tant i que els problemes es fan petits. A Escòcia vaig poder acabar de donar forma a l’obra que volia fer.
Al seu llibre, la solitud hi és molt present…
Tot i això, estant jo sola a Escòcia mai m’hi vaig sentir, com tampoc m’hi sento mai. Per mi, tot el que veig és una presència. Crec que la imaginació et protegeix de la soledat.
Com li va sorgir l’argument d’aquesta novel·la?
Me l’he trobat. Hi ha gent que escriu amb tot pensat, havent fet escaletes i tot miŀlimetrat; jo no en sé ni ho vull fer. En canvi, tinc la sensació que escrivint faig com un escultor que va picant un tros de marbre i vas trobant l’obra. Tens un marge de poder anar fent amb una idea i mentre avances te’n surt una altra.
Per tant, els personatges no estaven del tot definits…
No. El llibre està fet a partir de tot de coses que m’han impactat, com un home caminant, parlant sol i movent les mans pel barri de Sant Salvador i que, tot i que la gent el jutjaria com un boig, per mi és el més savi de tots. El vaig transformar en un personatge que va robant rellotges a la gent i els posa dins d’un carro mentre va cridant “No tinc temps, demà ho faré”; una metàfora del món d’avui. El que la gent jutjaria com a boig per mi és el contrari: la saviesa està en la bogeria, perquè normalment és el que et dona una altra manera de veure les coses.
Per què els sentiments són tan presents en el llibre?
Perquè tot passa en el cap d’una persona i en un curt espai de temps. És com entrar al seu cap i veure com passa de la desesperació a la fe, a la tristesa… És com veure com passes d’estar a sota terra a tenir un mínim d’esperança. A la noia que vetlla el seu avi moribund i que no havia anat a l’escola l’acompanyen la memòria i els records del que havia après d’ell mentre eren al jardí. M’agrada molt la metàfora dels arbres que, estant separats, es toquen sota a terra i s’ajuden amb les arrels. Pots estar sola, però dins teu hi ha moltes persones que t’acompanyen.
Tot plegat, intangible…
Sí. Aquesta novel·la és també un homenatge a allò que és invisible, a la imaginació, a tot allò que ens acompanya, com les persones que no hi són però les tenim a dins; a la bellesa que podem crear amb els ulls allà on hi ha lletjor, i també és un homenatge a forces tan grans com la intuïció.
Pot ‘vendre’ el llibre resumint-ne la sinopsi, sisplau?
És una noia que davant del llit on el seu avi, la persona que més estima, s’està morint, es fa tot de preguntes sobre la vida i el temps, per exemple; un tema que m’atrau molt perquè potser és més important el temps de la memòria que el del rellotge. Pots repetir un segon durant anys o bé també oblidar deu anys de cop. I aquesta noia, un moment que s’escapa, s’enamora d’un rodamon amb qui no havia parlat mai. És la idea que en moments de desesperació necessites agafar-te a algú, fins i tot sense saber qui és.
Curiós…
Passa també a vegades amb l’amor, que t’enamores d’algú quan necessites enamorar-te’n, o bé que aquest algú que ara et pot agradar molt en un altre moment de la vida ni t’hi fixaries. La protagonista, doncs, veu un home i sense parlar-hi el projecta com si fos el més important de la seva vida perquè necessita alguna cosa en què agafar-se.
El poble d’Escòcia on es va estar va inspirar-li el de la novel·la?
No, és inventat. Perquè te l’imaginis, és un poble amb una muntanya gran d’on baixa la boira, que fa que la gent es torni cega; hi ha un tren que ningú s’atreveix mai a agafar-lo, un riu que la gent es pensa que et talla per la meitat… És un poble que d’alguna manera t’ofega.
Al Premi Josep Pla es va presentar amb el pseudònim Laura Vallclara i un altre títol del llibre. D’on sorgeix el nom ‘La llei de l’hivern’?
El pseudònim feia referència al poble d’una besàvia, a la Conca de Barberà, i com que el títol no el tenia clar, l’obra la vaig presentar amb el títol ‘Quan obri els ulls, apareixeràs’; i encara en tenia més. Al final vaig posar el que ha estat definitiu perquè en el llibre s’hi reflecteix l’aprendre a deixar anar com a llei de vida, com a l’hivern la majoria d’arbres perden les fulles, perquè no les poden aguantar més i hi ha un moment que les han de deixar anar perquè n’hi haurà de noves. Cada cosa, període i persona té el seu temps i això és bonic. Tot a la vida hi ha un moment que s’acaba –a dins no, però a fora sí– i cal deixar anar perquè després arribin coses noves.
Acabo amb la seva faceta professional. Com va entrar a ‘Catorze’?
Ha estat un dels premis grans de la meva vida. Vaig apuntar-me fa 7 anys a un taller d’escriptura amb l’Eva Piquer [directora], perquè no soc periodista sinó mestra de primària, i a partir de publicar-me al digital el meu primer escrit d’exercici en van venir d’altres, entrevistes, i es va convertir en la meva feina. Era un dels somnis que tenia, dedicar-me a això, i sempre pensava com m’ho faria si no tenia la carrera de periodista i tot just escrivia d’amagat en llibretes meves. He arribat aquí gràcies a l’Eva i al Josep Maria Espinàs, que també em va ajudar molt.
