“He volgut donar veu a Helena de Troia, una dona fascinant, perquè expliqués el seu dolor”
Entrevistem l’escriptora mallorquina Maria de la Pau Janer, amb motiu de la presentació al Vendrell de la seva última novel·la ‘Tots els noms d’Helena’
Maria de la Pau Janer va presentar fa uns dies a la biblioteca pública Terra Baixa del Vendrell la seva última novel·la, Tots els noms d’Helena, la primera obra publicada per aquesta escriptora mallorquina des del 2015. Janer va debutar com a escriptora als 18 anys, amb Els ulls d’ahir (Premi Ciutat de Palma), i ha rebut diversos premis al llarg de la seva carrera professional, entre els quals el Sant Jordi (1997), el Ramon Llull (1999) i el Planeta (2005).
A Tots els noms d’Helena, aquesta escriptora, doctora en Filologia Catalana, professora de literatura catalana a la Universitat de les Illes Balears i coŀlaboradora de diversos mitjans de comunicació rellegeix el poemari Ilíada –atribuït a Homer i escrit fa uns 3.000 anys– per trenar una història captivadora al voltant de la mítica guerra de Troia.
Fins a quin punt ser filla d’escriptor l’ha influenciat per dedicar-se a escriure?
Moltíssim, perquè vaig tenir la sort de néixer en un entorn en què els llibres eren freqüents i la lectura era un regal, un premi i mai un càstig, sinó una cosa lúdica i divertida. El pare em llegia de petita fragments del que ell escrivia, jo el veia escrivint i sabia i notava que era feliç mentre escrivia. Se’m va contagiar aquesta passió seva. De tota manera, hi ha d’haver també alguna cosa personal, perquè soc l’única de quatre germans que s’ha dedicat a l’escriptura.
La primera novel·la, a més, premiada a Palma, la va escriure als 18 anys…
Sí, i era molt inconscient i boja [riu]. Quan als 16 anys li vaig dir al pare que volia ser escriptora em va dir que m’ho repensés perquè comporta molt esforç i feina, que gaudiria molt, però també que patiria molt i que la recompensa no és, a vegades, la que et mereixes. Com a bona adolescent, li vaig respondre: “Doncs ho tinc molt clar i seré escriptora com tu, també”.
Segueix alguna rutina personal a l’hora d’escriure?
Puc escriure un article a qualsevol lloc, però per a una novel·la necessito estar sola, al meu estudi i recés. Normalment em molesta que hi hagi algú i també necessito estar descansada i fresca. Això vol dir al matí d’hora o fins tard a la nit havent fet una bona migdiada. Això és així perquè, com a molta gent, l’esforç d’escriure em cansa. I abans d’una novel·la sempre necessito, esclar, una idea, però també una important tasca d’investigació i recerca sobre el tema per escriure; llegeixo molt i em faig esquemes. Un cop em poso a redactar sempre dic que les primeres 50 pàgines d’un llibre costen molt i són terribles d’escriure perquè has de crear els personatges, una estructura narrativa i donar-hi un ritme. Les últimes 50 són més fàcils.
Puc escriure un article a qualsevol lloc, però per a una novel·la necessito estar sola, al meu estudi i recés.
Maria de la Pau Janer
Té temàtiques que li resulten més atractives que d’altres?
En la meva trajectòria literària he tractat molts temes, però n’hi ha que són una mica recurrents, com Mallorca com a escenari, el predomini per la dona i la meva predisposició vers els personatges femenins –tot i que també en puc posar de masculins intensos i forts–; també la idea de complicitat i ajut entre les dones i la sororitat.
Té doncs un especial interès a empoderar les dones…
Total. Sovint intento que al relat vingui a tomb donar-los aquesta força i, sí, m’agraden els personatges femenins forts i empoderats. Això no vol dir que estiguin plenes de dubtes, que no siguin fortes i que no siguin vulnerables. Crec que jo mateixa soc una dona bastant empoderada, però m’ha costat molt de camí i no és fàcil.
A la novel·la es nota la seva passió per Helena de Troia.
Em sembla un personatge fascinant perquè era una dona perpètuament dividida, filla d’un déu i d’una mortal, la més bella de la terra i a qui acusen d’una guerra, i jo em vaig qüestionar aquestes dues coses. Va ser l’excusa, la víctima, d’una guerra. I, a banda, al llibre Ilíada i en d’altres les goles que parlen d’ella no són ella mateixa parlant, sinó veus masculines que en parlen i no ella explicant-se. Vaig pensar de donar-li veu i que expliqués el seu dolor, per exemple, quan en una guerra els morts dels dos bàndols són els seus morts.
Em sembla evident que la tasca per documentar-se ha estat impressionant…
El procés, també per circumstàncies personals, ha durat entre 4 i 5 anys i sí, he llegit molt sobre Helena de Troia i l’època. Ara bé, després faig la meva explicació de la guerra de Troia i em permeto les meves llicències.
Diria que la novel·la són dos llibres en un?
Poden semblar-ho en el sentit que les dues històries que s’hi expliquen són temporalment molt llunyanes i podria haver fet dues obres, però em resultava molt atractiu jugar a combinar passat i present i veure si me’n sortia que el lector fes el pas d’un temps a l’altre amb fluïdesa. Per mi era un repte.
El procés de documentació per a la novel·la ha estat llarg i he llegit molt sobre Helena de Troia i l’època, però després faig la meva explicació de la guerra de Troia i em permeto les meves llicències”
Maria de la Pau Janer
Com l’ha condicionat escriure bona part del llibre en pandèmia i coincidint amb la mort del seu marit [el doctor Joan Corbella]?
Ha estat difícil i, de fet, el Joan l’anava llegint i quan em preguntava sovint com acabaria li deia: “No t’ho vull dir, ja t’ho trobaràs…”. I no es va trobar mai el final perquè va morir abans, quan ni ell ni jo ens ho pensàvem, evidentment. Per mi va ser terrible com a experiència vital i serà una pèrdua que em pesarà sempre. És obvi que ha estat una persona fonamental en la meva vida.
Li suggeria idees sobre els personatges?
No. Estava molt enganxat a la novel·la, li agradava i a vegades em deia durant el relat que m’havia posat en un embolic molt gran i que era molt complicat, però que estava molt bé.
Li hauria agradat el final?
Crec que, com que era una persona molt i molt positiva, m’hauria dit: “Mira, Pau, al final tant de patir i deixes un bri verd per a l’esperança”, que és el que jo vull.
