“Hem perdut el 80% del coneixement dels nostres avantpassats sobre les plantes”
Entrevistem l’etnobotànica Astrid Van Ginkle, una apassionada de les plantes i dels seus usos en la vida quotidiana
La relació de l’home amb el seu entorn natural ha estat objecte d’estudi al llarg de molts segles. El grec Dioscòrides va ser el primer que va catalogar en un llibre més de 600 plantes del Mediterrani i com els seus coetanis les feien servir en el seu dia a dia. Igual que aquest metge-cirurgià, Astrid van Ginkel ha dedicat bona part de la seva vida al coneixement de la botànica, i la seva aplicació a la vida quotidiana. Dissabte, l’etnobotànica va ser a Subirats per impartir un taller sobre com fer ús de les plantes en la gastronomia, una pràctica molt habitual fa unes dècades, però que amb el temps s’ha anat perdent.
Astrid van Ginkel treballa des de fa molts anys per recuperar aquesta tradició i difondre-la. En els seus tallers explica com fer servir les plantes per prevenir malalties, o com aplicar-les a la cosmètica. Assegura que bona part del coneixement en aquest àmbit s’està perdent amb els nostres avis i àvies, tot i que actualment, la necessitat d’estrènyer el vincle amb la natura, i usar tot allò que ens aporta, sembla que ressorgeix amb força.
Té la sensació que la societat actual viu d’esquena al seu entorn natural?
Bé, jo potser no diria això. És cert que s’ha perdut molta tradició al voltant de les plantes, però també ho és que hi ha molta gent interessada a recuperar-la. Als cursos que imparteixo sempre hi ha molts participants, homes i dones, grans i joves, que volen saber de botànica i sobre les seves aplicacions.
Bona part de la tradició al voltant dels usos de la botànica s’ha perdut.
Sí, és cert. Podríem dir que actualment el 80% del coneixement dels nostres avantpassats sobre les plantes ja no el podrem recuperar. Ha desaparegut amb les persones que han anat morint.
Ostres…
Sí, és una llàstima, però el que hem d’intentar és mantenir les tradicions que encara queden. S’ha de fer recerca, parlar amb els nostres avis i àvies, i que ens transmetin allò que saben.
Aquesta és la feina que fa un etnobotànic? Recuperar aquesta tradició?
Aquesta és una de les funcions de l’etnobotànica, com també l’estudi de la relació entre els homes i les plantes i els usos que se’ls dona. Sovint pensem que les plantes només es fan servir en l’alimentació o la cosmètica, però històricament també s’havien fet servir per fer bigues o cistells, entre d’altres. Per sort, la meva feina em permet viatjar molt, i no paro de descobrir coses noves. Sempre que torno, ho faig havent ampliat els meus coneixements.
Diu que és una turista permanent de les plantes.
Sí! (riu) És que el saber sobre botànica no s’acaba mai. A mi m’agrada preguntar. Jo explico i formo sobre plantes, però també m’encanta escoltar. A vegades, alguna persona gran em posa un paper doblegat a la mà, amb fórmules i usos que jo desconeixia. És un plaer, perquè les possibilitats d’aprendre en botànica són il·limitades.
Vostè és biòloga, però després va estudiar Farmàcia.
Sí, la carrera de Farmàcia em va servir per adquirir un perfil més científic. Per mi és fonamental aquest vessant per transmetre el coneixement amb rigor. Parlar de plantes requereix un saber ampli, perquè cal usar-les bé.
N’hi ha que pensen que les plantes no serveixen per curar, per exemple.
Hi ha molt d’incrèdul, encara. A Farmàcia en vaig conèixer uns quants. Jo soc de les que no descarto res. És evident que quan necessites un antibiòtic, te l’has de prendre. No soc negacionista en aquest sentit. Però també ho és que hi ha moltes vegades que podem prevenir algunes afeccions apostant per la botànica. Ara bé, per fer-ho, cal saber-ne, i cal que les persones que comercialitzen productes fets amb plantes ho facin amb rigorositat.
La troba a faltar, aquesta rigorositat?
Sí, a vegades sí. A les xarxes socials, per exemple, trobo persones que parlen d’etnobotànica, i veus que no en saben. I també veig que manca rigorositat en l’etiquetatge de productes elaborats amb plantes. Quan treus al mercat un article, has d’haver fet molts estudis abans, i sobretot, has d’explicar molt bé com s’ha de fer servir cada cosa i quins efectes pot tenir.
Posi-me’n un exemple.
L’equinàcia, per exemple. Quan arriba la tardor, molts recomanen prendre-la com a preventiu. Això és un error. L’equinàcia és un immunoestimulant, no se’n pot abusar. Si et passes, el sistema immune et pot jugar males passades.
Imagino que les plantes reines de l’hivern, doncs, deuen ser les que prevenen els constipats…
La farigola és la reina dels refredats. És un gran desinfectant, i un gran expectorant. Uns bafs de farigola, i quedes com nou. I el pròpolis, un gran antisèptic. Ara bé, també s’ha d’usar amb compte. Una gota al dia màxim. Per a la febre i la tos van molt bé les infusions de saüc.
Les plantes les comprem o les cultivem nosaltres?
Les dues opcions són vàlides. Però penso que omple més el procés de plantar i recol·lectar, abans de fer servir les plantes. Prova-ho.
