“El so de la lira em va arribar a l’ànima i sempre m’ha donat molta pau i harmonia”

16/12/2022 - 11:39h

Entrevistem Arianna Savall que diumenge presenta a Vilafranca ‘Chants du Sud et du Nord amb el grup Hirundo Maris

Arianna Savall (Basilea, 1972) és una soprano, compositora i arpista catalana filla del músic Jordi Savall i de la cantant Montserrat Figueras, i germana del també músic Ferran Savall. Combina instruments antics i moderns. Tot i fer dos anys d’Arqueologia, es va acabar dedicant al món de la música estudiant arpa clàssica amb Magdalena Barrera i cant amb Maria Dolores Aldea. Des del 2017 és professora d’arpa barroca a l’Escola Superior de les Arts de Zurich i en un centre de Bellaterra, a Barcelona. Ha editat fins a quatre discos: Bella Terra (2003), Peiwoh (2009), Chants du Sud et du Nord (2012) i el darrer, Le Labyrinthe d’Arianne (2020). Aquest diumenge actua a l’Auditori Maria Rosa Juncosa de Vilafranca amb el grup que forma amb el seu marit, el noruec Petter Udland Johansen (a la fotografia), Hirundo Maris.

Presenta a Vilafranca ‘Cants del Sud i del Nord’. Què trobarà l’espectador?
És un dels nostres primers programes com a Hirundo Maris, on dues veus, un violí noruec i unes arpes, es posen al servei d’una poesia i una música que canten a l’amor i al misteri de la vida. Cançons antigues i modernes que s’abracen en el present, i en aquella tradició ancestral d’explicar una història cantant amb l’arpa. Acaba sent un diàleg entre el nord i sud, entre jo i el meu marit. També hi haurà algunes peces de Nadal tradicionals.

L’arpa no és un instrument que trobem habitualment. Per què el va escollir com a amic inseparable?
És una història que es remunta molt enllà. Quan jo tenia set anys a l’escola on anava s’aprenia la música amb una lira de set cordes. A mi aquell so de la lira em va arribar com a l’ànima i sempre m’ha donat molta pau i harmonia i m’ha fascinat el seu so i la forma. Ho veig amb els meus alumnes, que es queden enamorats d’aquest so, i el més agradable d’aquest instrument és que quan ets petit pots començar amb una arpa petita com l’arpa celta. Jo vaig començar amb l’arpa de pedals i després em vaig especialitzar en les arpes antigues.

És complicat tocar una arpa?
Tocar bé l’arpa és complicat perquè és un instrument que tot i ser molt agraït, poder fer un fraseig bonic és una dificultat diferent de l’aprenentatge del piano o el violí. Per saber fer música amb l’arpa l’has de dominar molt bé.

A l’espectacle que presenta diumenge toca una arpa gòtica i una triple arpa italiana.
L’arpa gòtica és una arpa diatònica d’una fila de cordes, i després, l’arpa barroca italiana és un model que s’ha expandit per tot Europa amb tres files de cordes, dues de diatòniques i la del mig, cromàtica. És potser de les més difícils de tocar, però dona unes possibilitats sonores extraordinàries i el seu so és únic.

Es defineix com una apassionada de la música antiga.
Jo he fet els meus estudis de música clàssica amb el cant i l’arpa, però després em vaig voler especialitzar en la música antiga. És aquí on vaig conèixer el meu marit, el Petter Udland Johansen, amb qui més tard vam crear el nostre grup, Hirundo Maris. Tenim la sort de compartir l’amor per la música antiga, que també ens permet poder desenvolupar la nostra faceta més creativa.

Quina influència han tingut els seus pares en el seu destí musical?
Molta. A casa sempre assajaven i el meu germà i jo hem respirat música des de ben petits. Als estius quan no teníem escola els acompanyàvem a les gires i els he vist molt actuant en concerts, però li haig de dir que mai m’he sentit forçada a continuar la seva trajectòria. La meva mare, la Montserrat Figueras, sempre va tenir molt en compte de buscar-nos bons mestres de música, i d’això li estic molt agraïda, perquè ells viatjaven molt i no estaven gaire a casa i això no ens permetia compartir gaire temps amb ells.

És una pressió afegida, ser filla de Jordi Savall?
Al principi, quan vaig començar, sentia molta exigència sobretot de la crítica; del públic, menys. Alguns crítics van crear una pressió que no era justa per a una noia jove que començava a tocar als 24 anys amb el grup dels seus pares. A l’inici no n’era conscient i va ser els primers anys que em vaig adonar que hi havia una pressió que moltes vegades era injusta, i a vegades, molt cruel. Va arribar un moment que no em llegia cap crítica excepte d’aquells periodistes que sabien de què parlaven. Tot allò que anava amb mala fe se n’anava directe a la brossa. Ha estat un trajecte que m’ha ajudat a buscar el meu propi camí i separar-me del camí dels meus pares.

I combina la seva tasca de l’arpa amb la de soprano.
Quan vaig acabar els meus estudis de cant i arpa a Basilea va haver-hi una època que vaig estar més com a arpista, però després vaig ser més cantant. Ara estic en un moment on combino les dues coses i la meva especialitat és cantar amb l’arpa, que és un do que el tens o no el tens. Cantar amb l’arpa és una cosa especial on l’arpa et dona unes possibilitats precioses, sobretot en el repertori antic.

Quants tipus d’arpes hi ha?
Molts. Només a Europa hi ha les armes romàniques, gòtiques, unes arpes salteris que es diuen Rota, una arpa medieval doble petita, l’arpa del renaixement, la doble, la triple, creuada i d’històriques n’hi hauria vuit més. I encara podem trobar les arpes celtes, les sudamericanes, les de pedal… és un món molt extens.

També et pot interessar

Comentaris