“Quan escrius novel·la històrica has de procurar ser versemblant”
Entrevistem l’escriptor i periodista Martí Gironell, guanyador del Premi Prudenci Bertrana amb ‘El fabricant de records’
Martí Gironell (Besalú, 1971) i tots els personatges de les seves novel·les tenen un tret en comú, la curiositat. Les ganes insaciables de conèixer de l’escriptor i periodista gironí han fet que al llarg dels darrers 15 anys Gironell hagi regalat als lectors històries apassionants, sovint desconegudes per al gran públic. La darrera que ha plasmat sobre el paper és la del fotògraf Valentí Fargnoli. Ell és el protagonista d’El fabricant de records, el llibre amb què Martí Gironell ha guanyat l’última edició del Premi Prudenci Bertrana. L’escriptor va ser fa uns dies a Vilafranca per presentar aquesta novel·la –de la qual ja s’ha publicat la segona edició–, en un acte organitzat per La Cultural. Abans de l’acte, vaig conversar extensament amb ell, per retrobar-me amb el Martí Gironell apassionat que ja coneixia, i descobrir un autor embriac per transmetre noves històries.
La seva editora diu que se l’hauria de clonar, que no hi ha cap autor que faci una promoció dels seus llibres com fa vostè.
Fa quinze anys que em dedico a això i sé que no es pot deixar res per verd. La producció de llibres que hi ha actualment és bestial. Arriben una gran quantitat de títols a les llibreries, i per mantenir-te allà, has de pedalar i ser present. El factor humà és clau per arribar a la gent, que al final és qui ha de decidir si la teva obra els convenç o no.
Amb ‘El fabricant de records’ sembla que ha convençut lectors i crítica.
No sé si he convençut, però mentiria si et digués que no em fa il·lusió haver guanyat el Prudenci Bertrana. Era un dels meus somnis. Quan presentava la gala de lliurament de premis, pensava: “Quan tingui la història per presentar-me, ho faré”. De seguida vaig tenir clar que seria la de Valentí Fargnoli la que hi portaria.
Com el va descobrir, Fargnoli?
Uix, Fargnoli fa molts anys que el conec. A les comarques gironines les seves imatges són molt populars. Hi ha fotos seves gairebé a cada poble, de mar o de muntanya. Criden l’atenció perquè semblen quadres. Sempre vaig pensar que volia escriure una novel·la sobre ell, perquè tenia clar que si investigava una mica, darrere hi trobaria la manera de teixir un relat sobre l’època a partir de la feina de Fargnoli.
I la va trobar.
Sí, després de molt buscar, vaig trobar un forat en la història i m’hi vaig tirar de cap: Valentí Fargnoli va obtenir una distinció especial per fotografiar el casament del rei Alfons XIII i Victòria Eugènia el 31 de maig de 1906. Se sap que hi va anar, però les fotos no s’han vist mai. Dos dies després, Fargnoli va marxar cap a Argentina. Per què ho va fer? Tenia alguna connexió amb Mateu Morral, l’anarquista que va fer esclatar una bomba durant el casament reial? Aquestes teories em van servir per teixir el relat.
Què enamora d’aquesta història?
L’imaginari fotogràfic que descriu és molt evocador. He intentat fer servir un llenguatge molt visual en l’obra, revertir aquell tòpic que diu que ‘una imatge val més que mil paraules’, i explicar amb mil mots les imatges de Fargnoli. Volia que la literatura i la fotografia es donessin la mà en la novel·la, perquè penso que les dues disciplines són capaces de transportar-te als records, a l’emoció, als secrets.
Què hi ha de veritat i què de ficció en ‘El fabricant de records’?
Al llibre hi ha molta part de realitat, perquè la història està basada en fotos que existeixen, i en aquella època, les imatges no es podien retocar. Allò que capturava Valentí Fargnoli és el que hi havia davant la càmera. Jo he ficcionat algunes d’aquelles fotografies, però d’acord amb coses que sé que van passar en aquell moment. Coses sobre les quals m’he documentat. Quan escrius novel·la històrica has de procurar ser versemblant.
Ha buscat i rebuscat informació sobre una bona colla de personatges en els darrers anys. Què tenen en comú tots ells?
Són curiosos, emprenedors, valents. Eren persones que tenien una idea al cap i lluitaven per dur-la a terme. Homes i dones a qui no els queien els anells per demanar ajuda per arribar allà on ells no podien. N’hi ha milers, eh, d’aquests! Però aquests són els que s’han creuat en el meu camí i no he volgut deixar perdre.
No hi ha cap títol de Martí Gironell que s’ubiqui en l’època actual.
Sí, és cert. No m’hi trobo, en l’actualitat. Mirar enrere em permet documentar-me i vestir una ficció que em serveix per explicar la realitat i perquè el lector reflexioni. Moltes vegades, quan volem explicar una cosa a un nen li contem un conte, doncs això és el mateix, però per a grans.
Ja pensa en la seva pròxima novel·la?
Ja hi treballo. També serà de caràcter històric. Estiraré el fil d’un fet català per vincular-lo a un altre país. Però com deia la Maira Gómez Kemp: hasta aquí puedo leer!
