“Els que llegim som pocs i mai serem més. Ja poden fomentar el que vulguin”

21/10/2022 - 09:51h

Empar Moliner és una de les escriptores més irreverents de la literatura en català. Aquesta setmana l’entrevistem al 3d8

No es mossega la llengua quan parla, i tampoc té por d’escriure sobre temes tabú. A la seva darrera novel·la, Benvolguda, tracta un dels assumptes més silenciats per la societat: la cruesa de la menopausa i de fer-se vell. El seu atreviment –qui sinó ella podria fer-ho?– li ha valgut el darrer Premi Ramon Llull, un dels reconeixements més importants de les lletres catalanes. Fa uns dies va ser a la biblioteca Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní per presentar la seva obra, i una estona abans vaig poder entrevistar-la. Vaig reconèixer la dona espontània i apassionada que ens mostra a la televisió i a la ràdio, però també vaig descobrir una Empar sensible, acèrrima amant dels plaers de la vida –com un bon vi del Penedès– i extremament humana i sincera.

Benvolguda és la seva millor novel·la?
Els crítics ho diuen, així que els farem cas. Als crítics, si diuen coses bones, els fem cas, si són dolentes… (riu)

L’afecten les crítiques?
Sí, sí que m’afecten. Però també hi ha vegades que et fan una crítica bona, i penses: “Aquest no m’ha entès”. És com si jo et dic: “M’encanten les teves mans”, i tu penses “home, doncs jo penso que el que tinc més bonic són els ulls”. Va una mica per aquí.

Tinc la sensació, però, que ja no són els crítics qui més pes té per aconseguir que un lector triï un llibre, o no.
Ara els veritables prescriptors són els llibreters. I els lectors. Abans no teníem les xarxes socials, i ara sí. Qualsevol persona pot fer una crítica de la teva obra a Instagram o Twitter, i arriba a molta gent que li fa cas. Tant en sentit positiu, com en un altre.

Creu que a Benvolguda s’ha entès què volia explicar?
Sí, penso que sí. El dia de l’entrega del Premi Ramon Llull pensava: “Quan els digui de què va, ja veuràs, es començaran a penjar d’una biga”. Perquè és un llibre que tracta de la menopausa, de com influeix en el canvi de la protagonista de l’obra, la Remei. En no ficció, se n’ha parlat molt, del climateri, però en ficció és la primera vegada que algú ho fa.

Hi ha molta part de vostè en la Remei?
En totes les protagonistes hi ha coses de mi, i cap és autobiogràfica. M’encanten les històries de la gent que tinc al voltant i sempre m’ho copio tot.

S’ho copia tot, excepte la màgica fórmula dels finals ensucrats. No li agraden?
Sí, però més per a la literatura infantil o per a les sèries. El lector no habitual, el que ve per Sant Jordi, et diu: “M’identificaré amb el teu personatge?”. I jo penso: “Et vas identificar amb Moby Dick, que és una balena blanca?”. Si fos així limitaríem molt la lectura. El lector no habitual vol una fórmula. Gambito de dama: dona, amb problemes en el passat, una habilitat sorprenent, se’n surt en un mon d’homes i supera els traumes del passat. Ara falta una història ambientada en el vi. Aquesta l’he de fer jo.

Per què l’apassiona tant el vi?
Quan t’agraden els còctels, en proves i en proves, i arriba un moment que ja està, ja els has tastat tots. El vi no s’acaba mai. I tampoc les bombolles. Les adoro! Em sembla un miracle de la civilització.

Troba llibres que l’emocionen?
Sí, i tant! Jo he trobat llibres, pocs, que no em deixen dormir. I és ahhh!!! És flipant.

Tenia clar que li preguntarien si Benvolguda és una novel·la només per a dones.
I ho van fer. Jo pensava: “Per què em pregunten a mi si és una novel·la de dones, quan autors com Philip Roth –no és que m’hi vulgui comparar!– han escrit sobre el declivi sexual masculí i a ell no li qüestionen si el seu llibre és només per a homes?”. De tota manera, als que em deien això els contestava: “Si fos així, com que els índexs de lectura estan tan feminitzats, ni ho notaré”. Qui va als clubs de lectura? Les dones. Jo no hi vaig, però m’agradaria. Trobo a faltar trobar gent amb qui parlar de llibres.

Potser els fa respecte tractar un tema així amb tota una guanyadora del Ramon Llull…
No, el que passa és que els que llegim som pocs, i mai serem més. Ja poden fomentar el que vulguin. També t’he de dir que no hem de voler que llegeixi tota la població. Igual que el vi no és per a tothom, la lectura tampoc.

Benvolguda també parla de l’envelliment. L’altre dia, vaig sentir Woody Allen dient que fer-se vell no té res de bo.
Té raó. Arriba un moment a la vida –i jo fa temps que hi he arribat– que tot seria millor amb deu anys menys. Excepte quan en tens 18, que tenir-ne deu menys seria una merda.

I no té res positiu, envellir?
Sí, que no es noti.

També et pot interessar

Comentaris