El càncer de pròstata

Maria Torra

Fa alguns anys, per a mi, el càncer de pròstata era una malaltia més de tantes i a la qual no havia parat atenció. D’una banda, és normal, soc dona i no soc una malalta potencial. D’altra banda, vivim mirant endavant sense pensar què ens pot passar el dia menys esperat. Doncs bé, ja fa gairebé deu anys, al meu marit li van diagnosticar un càncer de pròstata sense haver-ne tingut cap sospita. El pitjor d’aquest càncer és que amb prou feines dona símptomes per estar en una fase molt avançada. L’edat, els antecedents familiars i el grup ètnic són els factors de risc més comuns d’un càncer que, a dia d’avui, és el segon més freqüent entre els homes. Els que més probabilitat tenen de desenvolupar-lo són els africans i afrocaribenys, els majors de 60 anys o aquells que tinguin antecedents familiars. En el seu cas, l’antecedent era el seu avi patern, i si hagués seguit la prevenció aconsellable del càncer de pròstata, potser no hauria tingut tan mal pronòstic. Què va passar, doncs? L’uròleg, davant la disjuntiva de no poder fer res i enviar-lo a casa a esperar amb un analgèsic qualsevol, ens ho va confessar mesos més tard, va optar per agafar un paperet i, anotant “ Dr. Richard Gaston de la Clinique Saint Augustin de Burdeus”, pioner en la utilització del ja conegut robot da Vinci, va dir: “Poseu-vos en contacte amb ell”. Va caldre 24 hores per assimilar-ho i decidir que aquella era la nostra única esperança. Al cap de 48 hores de la mala notícia ja teníem un correu que ens corroborava el diagnòstic rebut i deia que podia ser operat amb un elevat percentatge d’èxit. Si voleu saber-ne més, al blog de Dracma hi trobareu “Parlem del càncer de pròstata” amb detalls. Som uns afortunats.