La botifarra

Maria Torra

El joc de la botifarra és el joc de cartes més català que hi ha, on quatre jugadors van a parelles. La manilla evolucionada i substituïda, popular als bars de poble. D’aquí li ve el nom d’una de les cartes: “De manilla no sortiràs si no tens el rei o l’as”. Ni recordo els anys que en fa, ni qui em va ensenyar a jugar-ne, però des de llavors, a en Johnny i a mi ens diverteix practicar-ne. Ell més que jo que, a temporades, amb altres tres amics van a dinar i a l’acabar fan una botifarra. Treballes la memòria, a l’estar molt atenta a les teves cartes i a les de les quals es desprenen els teus contrincants i el teu company. Un joc que fa passar ràpid els viatges i un ritual després de sopar a la muntanya amb amics o família, jugant fins a les tantes. Anant de contrincants, he de dir que té més mal guanyar que mal perdre. Un altre ritual és recordar les derrotes dels altres per no dir les teves victòries, i donar-los l’oportunitat d’una revenja. Fins i tot anotem en una pissarra les puntuacions i les deixem escrites com a mostra dels nostres resultats per a la propera vegada. Aquest Sant Joan, que el Manel i la Carme els agrada jugar de parella, vam descobrir que junts en sabíem més que de contrincants. I després de jugar tres nits fent de mals amfitrions al guanyar cada matinada, vam decidir presentar-nos al campionat de les Falles d’Isil. Una oportunitat en safata de plata per guanyar en Jordi i en Jaume, els imbatibles campions de la Vall d’Àneu. No sé si perquè aquella gesta fou aplaudida per altres veïns o per la seva durada, vam deixar els pavellons de l’Alt Penedès i el Garraf ben alts, en quedar subcampions a la final, els nostres amics, després de sis hores llargues.