Carn fa carn, i vi fa sang!

Pere Casanovas

Tastavins Penedès és la simpàtica acadèmia bàquica que s’encarrega d’organitzar Vijazz, aquest deliri místic dedicat a Bacus/Dionís, un dels déus del vi, de l’irracional, de la música. A la seva pàgina web podeu veure uniformats els seus capitosts: texans i camisa negra. Tots bastant joves. Prou joves com per desconèixer l’existència dels camicia nera, policia política al servei de Mussolini. Però tant li fa, el temps passa i no hem de ser esclaus de cap color. Em diuen que, un any més, la crida bàquica ha estat un èxit absolut. També ajuda, potser, el fet que tothom té ganes d’oblidar l’horror d’aquests darrers anys i tota festa és benvinguda! Per posar-hi una nota discordant, Vijazz assaboreix un triomf estrany, rar: en aquesta cerimònia de purificació no hi ha cap element que cridi l’atenció, més enllà, clar, de beure i deixar-se veure. Música a banda, és clar. Per a un segment important del personal, que jo situaria entre vint i quaranta anys, és important ser-hi sempre, fer-se notar i no passar desapercebut. Si ara no mostres totes les teves arts vitals, tota la teva bellesa carnal, quan ho faràs! Després, en el decurs dels anys que s’acumulen, hom s’adona que la solitud també pot ser bona companyia i que no cal exposar-se permanentment. Tot i que molts personatges de la Vila, carregats d’arrugues com jo, no se’n perden ni una, de convocatòria: l’eterna joventut que mai no tornarà! En aquests dies, casualment, sempre retrobem velles amistats i ens diem en silenci: ei, enhorabona, encara som vius i un any més hem esquivat la malura! El Vijazz, que neix d’una idea primigènia molt bona, necessita una bona rebolcada, malgrat les enganyoses xifres d’assistents. Potser és l’hora de trencar-se el cap, abans de no morir d’èxit! S’ha de dir que l’espai de la mostra enològica és massa reduït i concentrat –literalment, no s’hi cap– i, per raons que em desconcerten, els petits cellers, aquells que potser arrisquen més a l’hora de cercar noves maneres de fer bons vins i que més s’haurien de donar a conèixer, passen del Vijazz. Alguns d’aquests elaboradors absents em comenten que, sense menystenir ningú, potser no és el lloc més apropiat per descobrir noves fineses vitivinícoles… Només vaig veure els elaboradors de sempre, amb sonades absències. Tampoc el jazz no ha trobat l’escenari principal adequat, tot i la qualitat dels artistes convidats. La plaça de Santa Maria és un escenari històric magnífic i alhora també una caixa de ressonància horrorosa, on la música rebota a cada paret, a cada cantonada, cosa que fa impossible una bona sonoritat. Imagino la lluita impossible dels tècnics per posar en valor la potència dels equips de so, sense malmetre les veus i les músiques que, a només cinquanta metres, ja arriben distorsionades i borratxes, com si també haguessin anat a donar un tomb per la Rambla del Vi… Carn fa carn, i vi fa sang!

És l’hora de trencar-se el cap, abans de no morir d’èxit!