Sentiment de culpa
Maite Colomer
La culpa és una emoció que devem haver experimentat una gran quantitat de vegades. Necessària per a unes relacions socials sanes, en alguns casos, ens podem atribuir erròniament la culpabilitat d’un esdeveniment del qual no som els responsables; potser la nostra responsabilitat és mínima o inexistent.
Recentment he seguit la sèrie televisiva Intimitat, on es dibuixen casos de dones que han estat assetjades en les xarxes mitjançant imatges de contingut sexual. Deixant de banda la trama política, tracta també el sentiment de culpa que pateixen totes elles, fins al punt de no voler denunciar l’assetjament. La societat porta molt de temps jutjant les relacions sexuals, i si se’n difon qualsevol imatge, fa recaure la culpa sobre la víctima quan, en realitat, l’única persona responsable és la que l’ha difós i també les que no han fet res per evitar-ho quan ho haguessin pogut fer.
Aquest és un patró que es repeteix en moltes situacions. El sentiment de culpabilitat es dona també en víctimes de violència de gènere sobre qui el mateix agressor ha fet recaure la responsabilitat, o també en les víctimes de bullying, en què els membres d’un grup inestable s’uneixen en contra d’una persona que han considerat més dèbil i la fan sentir culpable de l’assetjament que pateix.
És molt important la interpretació que fem de quina ha estat la nostra responsabilitat sobre el que hem o no fet o dit per tal de poder explicar el malestar conseqüent, però si no hi trobem una explicació raonable o aquest malestar persisteix, ens cal demanar una segona opinió; potser estem tan immersos en el malestar, que no podem fer-ne una anàlisi objectiva i ens atribuïm una responsabilitat que no tenim.
