“Estaria molt prima, si hagués hagut de viure només de l’art, perquè no es ven”
Pep Forns entrevista la pintora sadurninenca Maria Assumpció Raventós Torras, que ara viu a Lavern i exposarà a Vilafranca
Amb l’etern debat sobre les jubilacions al damunt de la taula, irromp desafiant Maria Assumpció Raventós Torras que, als seus 92 anys, sembla haver conquerit amb els seus pinzells la fórmula per envellir amb plenitud creativa. L’artista penedesenca exposarà aquest estiu en solitari, per primera vegada al llarg de la seva dilatada trajectòria, a la mítica Capella de Sant Joan de Vilafranca del Penedès. Això vol dir que, a partir del proper 1 de juliol, a les vuit del vespre, el món de l’art i la cultura té una cita ineludible amb aquesta pintora i gravadora nascuda a Sant Sadurní d’Anoia, que també va excel·lir en l’art del tapís. Com si baixés d’un planeta desconegut, l’artista ens convida a contemplar el resultat del seu viatge interestel·lar, la travessia que ha protagonitzat durant aquest temps pandèmic sense necessitat de bellugar-se de la masia familiar de Lavern, el lloc on viu actualment i on s’ha fet aquesta entrevista.
Què és més important per a la Maria Assumpció: la bona acollida del públic o l’elogi dels crítics?
M’interessa sobretot l’opinió dels companys d’ofici, dels que treballem la matèria, i no tant la dels tècnics, els experts, a qui respecto, però no en faig gaire cas. Disfruto treballant, i és per això que encara hi dedico tantes hores.
Has pogut viure de l’art o han estat necessaris altres ingressos familiars per arribar a final de mes?
Estaria molt prima, i potser morta, si hagués hagut de viure només de l’art. No es ven. Només venen els que estan en bones galeries i tenen la seva clientela. El negoci de l’art és molt complicat. Amb els tapissos, com que hi havia menys competència, em resultava més fàcil.
Quin és el teu secret per estar en forma als 92 anys?
Dormir les hores necessàries. Sóc una gran amant de la migdiada. És un moment en el qual respires, i després pots treballar millor. Estic contenta de tenir bona salut i espero arribar als cent, almenys (riu). Però, vaja, pensem en el present, i deixem el futur.
Com va ser que aparegués aquest tema dels planetes, de l’espai, que t’ha ocupat durant els dos darrers anys?
Quan mires el cel, i surt la Lluna, ens atrau per la seva forma, però hi ha altres llums, que són els planetes. I el sol té els seus solsticis, i a vegades és més groc o menys, i a la nit no hi és. Aquesta ciència jo no l’estudio, però la capto. I per pintar, és imprescindible.
Durant anys has viatjat molt.
Jo estava casada amb el Javier, un marí mercant de Donosti, i ell m’animava a acompanyar-lo en el vaixell. Perdre’l va ser un cop dur.
En el teu cas, ser dona creus que ha estat un entrebanc, un fre, a l’hora de dedicar-te a l’art?
A casa meva, no. Jo feia el que volia.
Les vinyes i el raïm han tingut un pes important en algunes etapes de la teva obra.
Els raïms els faig amb aquest dit [m’ensenya el dit índex]. Poso aigua i pintura groga, i faig així, una vegada i una altra, a sobre de la tela, i quan em canso, llavors ho asseco, i agafo una mica de color carbassa i el poso a sobre del groc, però només a una part del raïm. És una tècnica meva.
Em sembla que m’acabes de confiar un dels teus secrets, i te’n dono les gràcies. Escolta, dels artistes que vas descobrir quan estudiaves Belles Arts, quins són els que més et van interessar?
Tàpies, sobretot. La seva obra tenia i té una nova mirada, no pretén fer cap figura, tot és abstracte. També hi ha la força de la matèria. M’interessen els que renoven, com els de Dau al Set. I, és clar, Picasso també m’encanta.
Vas estudiar a París, a l’Atelier Frydaender, i gràcies a una beca vas recórrer indrets d’Espanya, com Castella i Extremadura, i també vas anar a Itàlia i Amsterdam. Què buscaves?
Jo era una persona inquieta i no em podia quedar aturada. Sant Sadurní i Barcelona se’m van fer petites, i si tenia oportunitats, ho aprofitava.
On et trobes més còmoda, en la pintura de gran format, que et permet esplaiar-te, o també t’agrada experimentar en formats més petits?
M’agraden les teles grans, però a vegades són un problema perquè la gent no troba el lloc on posar-les. Per tant, en faig també de més petites, i després hi ha els esbossos. Fa uns anys vaig participar al Firart de Vilafranca.
Volies convertir en una fundació d’art la casa senyorial que la vostra família tenia a la plaça de l’Ajuntament de Sant Sadurní. És una de les teves frustracions?
L’Ajuntament no va ajudar a fer-ho possible. Després es va haver de vendre, i es va tirar a terra, i ara hi ha un restaurant. És una llàstima.
En la teva etapa amb el tapís, en sintonia amb Grau Garriga i l’Escola Catalana del Tapís, vas obtenir un gran reconeixement.
Vaig anar a una escola d’arts i oficis, i allà vaig conèixer el Grau Garriga, que era el mestre. Jo tenia el taller aquí, a Lavern, i va estar bé perquè molta gent volia tenir un tapís meu. Jo mateixa em tenyia les llanes. I alhora anava fent gravats, que també em satisfeia molt.
El blau és el teu color preferit?
Em crida molt l’atenció el blau, ja abans de viatjar pel mar amb el meu marit. Així que obrim els ulls, ja veiem el blau. El cel, el mar, tot és blau. Els estius anàvem a Cadaquès amb la família i l’Elena Paredes, una pintora amb qui teníem molta amistat.
I dels teus quatre fills, que són una altra obra teva, què me’n dius?
Han sortit bé [riu].
Com t’imagines aquesta exposició?
L’Iñaki, el meu fill gran, i la Kathy, la seva dona, m’estan ajudant molt. Visc amb ells, i ells també em faciliten el material que necessito, i em donen idees. Jo pinto i pinto, i ells ja faran la resta.
Com prova la vida a pagès?
No enyoro Barcelona, que és on tinc el meu estudi, i això que em pensava que no podria estar tant temps lluny de la ciutat. A Lavern només venia els caps de setmana. Ara tinc feina aquí, però quan l’exposició ja estigui enllestida, potser dic adeu i torno a Barcelona. De moment encara tinc energia i puc fer una bona paella, si em compren els ingredients.
I aquesta samarreta del paraigua que portes. Et prepares per a la pluja o per al sol?
Soc previsora [riu]. El para-sol ajuda amb la calor que fa aquests dies, encara que els ceps volen una mica d’aigua.
