El dol
Maria Torra
Som a la setmana del dol internacional, de les processons, de les imatges, dels ciris encesos, de “las saetas”, dels tambors de Calanda, la Setmana Santa. I nosaltres, farà un mes que amb el cor trencat portem dol per la pèrdua de la Trufa estimada. Va arribar amb dos mesos com una bobtail de peluix i aviat hagués fet dotze anys. Dolça com la mel, mai ens va ensenyar les dents, reservades a d’altres gossos amb què es creuava. Era part de la nostra vida, de la nostra família, quan el dia era fosc ens l’il·luminava, ens esperava sempre a l’arribar a casa, ens controlava, ens mirava amb aquells ulls penetrants malgrat el serrell que els tapava. Amb el Roc sintonitzaven, si bé alguna joguina li agafava. Ens seguia a tot arreu, al nostre costat era on millor estava. Sense parlar, tant ens deia “vull sortir fora”, com “dona’m un tros de formatge”, que d’una hora lluny olorava. Al matí, contenta d’estar a la seva alçada fent exercicis, em llepava. Era un xic trapella, l’enxampava al sofà, estirada potes enlaire. Pastora de raça, xalava trescant amunt i avall per la muntanya i poques vegades entrava a la Noguera, prudent de no veure’s arrossegada. Remuntava períodes de desgana que ens preocupava. Ara quasi no hi veia, no hi sentia i li costava pujar escales per baixar pel muntacàrregues. Un dia, immòbil estirada al mig de la terrassa, un tumor la sentenciava. No volíem que sofrís per no ser valents. Calmada, al seu costat, l’acariciàvem. Ens va mirar dient, no patiu, puc adormir-me ara. La vam perdre i ja no hi és. Que bonica quan el vent la descabellava! Va ser majestuosa, amb la blancor del seu pelatge, acabat d’assecar després de banyar-la. Com t’enyoro, Trufa estimada!
