Una guerra que no volem i una energia que no podem pagar

Jordi Parellada

Llegia fa uns dies diferents notícies al voltant de la guerra d’Ucraïna i també alguns articles d’opinió. Es poden trobar opinions de tota mena: assenyades o desgavellades, a favor d’uns o a favor dels altres, i comentaris –per mi, excuses– que si uns van començar, que si l’altre s’ha tornat boig, que si aquells ven les armes, que si és una estratègia, que si bombardegen sobre dels seus mateixos edificis, que si han mort no sé quants soldats, que si els tenen encerclats, etc.
Fa basarda com la gent s’ho mira des de la distància, com si estigués mirant una pel·lícula o sèrie bèl·lica a la televisió o a internet, i no surt massivament al carrer demanant que s’aturin les guerres, totes.
El més probable és que els que ho han decidit també s’ho mirin de lluny. En canvi, hi ha centenars de milers de damnificats, famílies destruïdes, ciutats enderrocades, morts, etc.

Tot el que no sigui pau és molt trist

Aquesta guerra la tenim a prop en la distància i mediàticament parlant. La premsa feia un comptatge, fa uns dies, de les diferents guerres que hi ha al món. Com era d’esperar, tampoc es posen d’acord: uns diuen que 59, uns altres diuen que només 30, etc. Però aquestes altres guerres ens passen desapercebudes –o no– i també provoquen destrucció i mort. Tot el que no sigui pau és molt trist.

Us heu preguntat qui hi ha al darrere de totes aquestes guerres?

Fàcil: els estats, les empreses i les persones que busquen l’enriquiment en la indústria d’armament i defensa. Només cal veure la reacció dels estats europeus –i forans–, incrementant les partides pressupostàries pocs dies després d’iniciar-se aquesta guerra. I alguns, maleïts, es freguen les mans!

Us convido a visitar la web del Centre Delàs d’estudis per la pau (http://www.centredelas.org), on podreu trobar informació fidedigna sobre les guerres, la pau i el desarmament. No se n’escapa ningú, Catalunya tampoc.

I l’energia, què?

Hi ha dues fonts de poder al segle XXI: la informació i l’energia. Les invasions i les guerres sempre han tingut aquest rerefons: posseir una ‘parcel·la’ més gran i sotmetre els veïns. Però si aquesta parcel·la és rica en matèries primeres (petroli, gas, minerals preciosos o imprescindibles per als mòbils o bateries), s’incrementa el valor per a conquerir-la.

I això de l’energia és una altra batalla contínua que, casualment, també només afavoreix uns quants oligopolis i polítics i, en canvi, sotmet les classes mitjanes i baixes. Ja poden demanar que posem la calefacció a 17 graus… Si ja fa temps que l’hi tenim!

I només faltava que l’energia s’hagi de subhastar en un mercat on participen totes les fonts energètiques i el preu a pagar de totes juntes sigui el de la més cara. Quan, probablement, les empreses energètiques haurien d’estar en mans dels estats i amb preus assumibles per a tota la població. I, evidentment, fora d’aquests pactes que “el més car fixa el preu”.

En resum: tot plegat, un fracàs dels humans.