Un gran mestre

19/02/2022 - 09:17h

Jordi Parellada

Qui hagi passat pel Col·legi Sant Ramon de Vilafranca possiblement recorda un dels homes religiosos que han marcat durant una llarga època els escolars: el pare Sebastià Pérez.

Segurament alguns el recordaran pel seu fort caràcter (exigent, molt exigent), que sovint acabava desesperant alguns alumnes. En diferents èpoques alguns crits, ridiculització en públic i alguna plantofada havia repartit. Èpoques en les quals això es permetia, esclar.

Exigència i respecte

I això provocava un excessiu respecte i alhora algunes pors. Mai havia patit excessiva por al seu costat. Sempre paciència, explicacions de com fer-ho i motivació per continuar avançant. Em van agradar els seus aprenentatges i penso que ha influenciat molt a la meva vida.

La seva exigència, la seva pròpia autoexigència, era sabuda i es podia apreciar en tots els actes de la seva vida.

Dibuix i escultura

D’ell en vaig aprendre molt: el dibuix a mà alçada, les perspectives, les làmines de dibuix tècnic. Uf! Mare de Déu, quins records! I, alguna vegada, plors després de vessar una minúscula gota de tinta xina en aquella làmina que just acabaves de completar i que t’obligava a tornar a començar –els retoladors tècnics o ‘rotring’ van aparèixer en el meu darrer curs a l’escola, però el seu preu era superior a les possibilitats de casa–.

Ves per on, aquelles peces geomètriques, amb interseccions, angles, talls i mecanitzats, em van servir quan estudiava enginyeria, 6 anys més tard d’haver-ho après amb ell.

Un cop finalitzada la meva escolarització al Sant Ramon, hi vaig continuar en contacte a través de l’hoquei, del torneig de l’Enxaneta o d’alguna visita que li havia fet.

El llapis i el taller

En un recull d’anècdotes, fotos i vídeos per a una trobada d’exalumnes que vam celebrar al 2011, vaig tenir l’ocasió de fer-li una entrevista. El director de l’escola d’aquell moment em va dir: “No sé si voldrà, no li agraden massa les visites”. Però hi va accedir i vam poder xerrar una estona i gravar algun tros de vídeo al seu taller. 

Em deia que una de les eines que més li agradaven era el llapis. Per dibuixar. Ell, que també havia fet escultures –precioses, per cert– m’indicava que n’havia après d’un mestre que li repetia sempre: “S’ha de saber dibuixar molt bé per poder fer una escultura ben real”.

Un home sincer, íntegre, amb la seva consciència, auster, pulcre i exigent amb si mateix. Un gran mestre!

També et pot interessar

Comentaris