“Cercar la felicitat és un treball dur i cansat; tant, que ens deixem vèncer amb freqüència”
Entrevistem Nati Soler Alcaide que aquest dimecres presenta a Vilafranca el poemari ‘Motor de sang’
Nati Soler Alcaide presentarà el poemari ‘Motor de sang’, publicat a Onada Edicions SL, obra guanyadora del Premi de Poesia Antoni Matutano Vila d’Almassora 2020, dimecres que ve a les 19h a la Sala Kichner del Centre Artístic Penedès L’Agrícol (passatge Alcover, 2 de Vilafranca) en un acte organitzat per la Secció literària de l’entitat. La presentació comptarà amb l’autora i anirà a càrrec d’Anna Ruiz Mestres, professora de literatura i crítica literària, que n’ha escrit el pròleg, i l’acompanyament musical de Joan Ràfols.
Per poder garantir la seguretat sanitària, l’aforament serà limitat i l’entrada es farà segons l’ordre d’arribada fins a completar la capacitat prevista. L’acte es podrà seguir en directe per Instagram (@AGRICOL1876) i més endavant estarà disponible a YouTube.
Nati Soler Alcaide (Llorenç del Penedès, 1959) és modista i poeta, però també escriu teatre i narrativa.
La poesia és un gènere que parla sovint de llibertat. El que no és tan habitual és explicar la manera d’arribar a la llibertat desitjada. A ‘Motor de sang’, el seu darrer poemari, ens dona pistes de com aconseguir-la. Ens en pot descobrir alguna?
Una bona fórmula és acceptar les contradiccions personals. Tothom en té, i ens afegeixen valor perquè aporten visions diferents sobre cada tema. La por i la manca de valor ens fan optar per la simetria. Tendim a cercar refugi en la falsa seguretat donada per la constatació de l’existència d’elements similars. Fugir dels miralls és un pas cap a la llibertat.
No instal·lar-nos en la falsa seguretat de ser iguals als estereotips ens empodera?
Si ho fem després d’una tria i reflexió conscients, sí!
O sigui que per ser lliures ens hem de fer càrrec de la pròpia existència?
Exactament. Hem de tenir molt clar quin és el nostre potencial. No el nostre potencial traduïble a nombres, sinó aquell que ens fa persones. Aquest l’hem d’estimar per damunt de tot i tenir-ne una cura extrema, sabent que qualsevol ésser viu també n’és portador i, per tant, mereixedor del mateix respecte.
Creu que aquesta conducta ens acosta a la pròpia felicitat i no a la imposada?
Ens situa en el camí de valorar el fet de conrear els guanys íntims, els guanys que venen de dins, de les emocions, que ens proporcionen més benestar que els altres, els de fora. Però cercar la felicitat és un treball dur i cansat. Tant, que ens deixem vèncer amb freqüència i ens justifiquem amb excuses inacceptables. Estimar-nos ens fa descobrir que les excuses tradicionals per renunciar a les satisfaccions personals eren coartades per rendir-se.
Quines eren les excuses tradicionals per rendir-se?
Si mirem força lluny, ser dona. Si mirem més a prop, fer-se vell. Sumades fan por. Ens refiem que el passat està superat, però malauradament, tal com deia Azorín: “vivir es ver volver”.
El seu veure passar no es conforma amb l’observació passiva; el seu és un veure passar amb reacció. Reacciona denunciant l’abandó, la injustícia, la guerra… L’escolten?
M’escolten igual que ens escoltaríem en una tertúlia de cafè o de cantonada. No dic res que no es digui en aquestes converses. La diferència és que estic enamorada de les paraules, del llenguatge i de la reflexió, i m’agrada pensar, mesurar i triar el terme o el gir més escaient,. Fins i tot m’encanta jugar amb els mots. Per aquest motiu escric el que penso i ho escric de la manera més sonora o bella que puc. La meva avantatge sobre els tertulians és que al presentar-ho en paper, puc tenir l’esperança de què perduri més que la conversa quotidiana.
Aquest no és un llibre, com d’altres seus, amb col·laboració d’artistes plàstics, però hi predomina un color concret, el vermell.
El vermell de la sang, del dolor, del perill, de la vida guanyada, el color estimulant, el de la força, el del foc, el de la passió i l’acció, el de la rosa somiada i obtinguda que trobem a la portada.
