El Casal del poble

Daniel García Peris

Masllorenç, sis de la tarda. Arribo per recollir el dorsal de la Titus Trail, cursa de muntanya de 16 km que celebra la primera edició amb motiu de la festa major del municipi. El lloc indicat és el Cafè de Masllorenç. Davant d’aquest edifici també és la sortida i l’arribada. La pluja amenaçadora de la tarda s’ha confirmat al vespre. L’entrega de premis final s’ha traslladat a l’interior de la sala del cafè. Allà coincideix amb el muntatge urgent que s’hagut de fer del concert previst a l’envelat de la pista. Aquest espai, com tantes altres vegades, ha tornat a ser salvador de les activitats més diverses, que poden continuar a recer de la tempesta. La situació em recorda a la viscuda a l’altre extrem del Penedès, a Gelida, quan en una Festa Major prepandèmica es va poder encabir el Sopar de la Ràdio. És una de les vegades que he vist el Saló d’Espectacles de la Unió del Casal Gelidenc més ple, acollint un sopar popular sencer al seu interior, on literalment no hi cabia ni una agulla. Tanmateix l’esdeveniment va poder seguir endavant i el Casal havia tornat a sortir al rescat.

Tot i ser patrimoni d’entitats privades, moltes en conveni amb el consistori local, cal reconèixer l’àmplia funció de servei públic que exerceixen. Unes sales que tenen uns patrons estilístics comuns de principis de segle XX i on han passat mig poble pel seu escenari, així com tothom per la platea i les llotges que alguns encara conserven. Ara que celebrem el centenari del Teatre del Casal de Vilafranca, cal tenir molt en compte la gran aportació de la programació ininterrompuda durant tot aquest temps, a banda d’un merescut valor arquitectònic. Però també aquesta efemèride hauria de posar la mirada cap a totes les societats i ateneus de poble que amb el seu casal, i sobretot amb el seu cafè com a punt de trobada diari, han perviscut fins als nostres dies. Especialment en una època on la socialització ha estat minimitzada per les mesures sanitàries i és encara més difícil encarar el futur.