Pel maig, faves a raig!

Pere Casanovas

No sé qui deia que l’estupidesa humana ens dona una idea bastant mesurable de l’infinit. Sí, sí, l’infinit, aquesta entelèquia inversemblant que els matemàtics emprem amb alegria i convicció. Aquesta idea de l’estupidesa infinita m’ha vingut al cap a causa de la desfilada diària de joves polítics que diuen que són negociadors d’un acord de govern. Aviam, tota aquesta colla de passerells no en tenen cap, de poder, per negociar re. Re de re. Tots són simples camàlics, cares visibles d’aquesta auca catalana de tan pobre contingut. No són les dretes ni les esquerres, ni faves en vinagre: és la menjadora per a centenars de càrrecs. D’altra banda, no sé per què ningú no esmenta mai cap del dos principals actors que mouen els fils d’aquest teatre de l’absurd. Tenen nom: Puigdemont i Junqueras; Junqueras i Puigdemont. Tant se val. Tot i que van governar plegats, és clar que no tenen cap mena d’empatia personal. Zero. Ni una. És més, potser seria millor dir que s’odien, encara que sigui un odium theologicum, per allò que tots dos són creients. Si trobeu que ‘odi’ és una paraula lletja i poc cristiana, busquem-ne d’altres: repulsió, aversió, enemistat, antipatia, animadversió. I aquest és el veritable nucli central del drama català d’ara mateix. Tinc clares dues coses. Primera: governar és molt difícil. Segona: la repressió, que no s’atura, ens converteix en hostatges del repressor. És a dir, presoners, exiliats, o simplement acollonits. I aquesta circumstància afecta la llibertat de moviment i, naturalment, la llibertat de raonament. La por no és bona consellera de les idees! Però, tot i així, si en aquests moments de turbulències, els dos polítics principals fessin el favor de trucar-se per fotre un cop de puny sobre la taula, tindríem govern en mitja hora! No sé si en aquests propers dies –això ho escric avui dissabte, 15– és possible algun tipus d’acord o no: res no és descartable. La política ja ho té, això, tot i que, per a mi, el mal ja està fet. Amb el 52% dels vots, hauríem d’haver configurat un govern de forces independents en les vint-i-quatre hores següents de les eleccions! És sabut que la veritat existeix: només s’inventa la mentida. Ara, una revista holandesa titlla els espanyols de dropos i malgastadors i s’ha encetat tota una campanya de suport al seu govern, que es nega a finançar gratis els estralls del Covid als països del sud. No en va, les despeses multimilionàries en trens sense passatgers –per exemple– acaben per fer aflorar una corrupció i malbaratament endèmics. I no són tòpics. Pregunta: ho faríem millor en una Catalunya independent? Vist l’espectacle penós d’aquests dies, tinc la sensació que, amb poc esforç, seriem capaços de superar amb escreix la potineria espanyola. Abans de convertir-se en un creador de primer ordre, un dels màxims representants de l’expressionisme abstracte, Willem de Kooning, que les va passar de tots colors en la seva joventut a NYC, deia: “El problema de ser pobre és que t’ocupa tot el temps”. Dons això ens passa, que com més pobres som com a país colonitzat, més ens barallem els colons per aplegar les engrunes. Tenim una difícil sortida d’aquest laberint, i no la trobarem resseguint aquest fil d’Ariadna: el món no s’atura i els vells dirigents hauran de plegar. Necessitem (volem) noves idees trencadores i nous líders ben formats i sense complexos. A veure quan i d’on sortiran. Que no tardin, sisplau.

La por no és bona consellera de les idees!