“En un futur, el que ens diferenciarà de les màquines és el poder de comunicar i raonar”

Xènia Castelltort, impulsora de l’Escola d’Oratòria de Vilafranca.
Eva López
20/05/2021 - 20:00h

Parlar no és el mateix que comunicar. Hi ha persones, que parlen i parlen, però al final acaben sense dir res. Però quina és la diferència entre una cosa i una altra? Xènia Castelltort ho té clar: dominar l’art de l’oratòria

Fa uns quants segles, saber-se comunicar era un dels grans valors dels líders socials, a l’antiga Grècia per exemple. Actualment, el discurs ha anat perdent importància. La Xènia Castelltort s’ha proposat recuperar aquesta art amb l’escola d’oratòria que acaba d’obrir a Vilafranca. Un centre que té com a objectiu principal popularitzar el saber fer a l’hora de comunicar.

L’oratòria és un art?

Si, l’oratòria és un art. És l’art de parlar en públic. Tots parlem i tots comuniquem, però és cert que no tots ho fem bé. Per arribar a dominar l’art de parlar en públic hem de tenir en compte una sèrie de coses que ens ajuden.  Com per exemple: mostrar seguretat, la veu, el llenguatge no verbal. Un cop som capaços de dominar tot això, pots jugar de la manera com a tu t’interessa en una situació o en una altra.

Parlar no és comunicar?

No, hi ha molta gent que parla i no diu res.  No tothom comunica.

Tothom és capaç de dominar l’art de l’oratòria?

I tant! Tothom és capaç de dominar-lo, però es necessita coneixement i pràctica. Són les dues coses que crec que fan falta: coneixement del tema sobre el qual has de parlar –a la televisió veiem molta gent que parla sobre coses que veus que no saben–, i coneixement de les eines per parlar en públic. I també cal pràctica. L’oratòria és com anar en bicicleta. El primer dia estem molt nerviosos, però quan sabem què fem bé i què no, podem millorar coses. Això s’ha d’anar provant.

Perquè ens fa tanta por parlar en públic?

Perquè tenim la percepció que la gent ens jutja. La gran por que tots tenim és sentir-nos jutjats. Moltes vegades, la persona que intervé es posa és l’experta del tema, i la gent que té davant no ve a jutjar-lo ni fiscalitzar-lo, sinó a aprendre. A vegades només és qüestió de canviar el xip.

S’ha perdut una mica el respecte per l’art de l’oratòria?

Potser no s’ha perdut el respecte a tot arreu, però a la televisió, per exemple, és molt clar que hi ha certs programes on es veu que no importa qui aporta més coneixement, sinó qui crida més. I això també passa amb els debats. Ara els rebats polítics es regulen per evitar que la gent no s’aixafi, però hi ha concursos de debat en altres àmbits en què l’estructura és molt clara. El debat no es basa en el fet que qui crida més té més raó, sinó que es pot debatre tranquil·lament amb un cert ordre, i l’espectador entén més les coses.

Els debats al Congrés, per exemple, sovint fan passar vergonya.

Sí, perquè s’han convertit en un espectacle. A més, és un espectacle dolent. Criden, es desqualifiquen. Tu voldries veure gent que debat per decidir coses que t’afecten, però la realitat és molt diferent.

PUBLICITAT

L’oratòria era cabdal a l’antiga Grècia. S’ha perdut una mica el respecte per aquesta pràctica?

Tinc la sensació que ara comencem a ser conscients que l’oratòria ha de ser cabdal. Des del Departament d’Educació, per exemple, s’està començant a potenciar el tema. Perquè és cert que a la majoria de feines, actualment, hi ha un moment o altre en què has de parlar davant de públic. Abans es pensava que parlar en públic era cosa només d’algunes professions, però ara ja no és així.

A mi, a l’escola ningú em va ensenyar a parlar. Ara les escoles fomenten més aquesta pràctica.

Sí, és cert. Ara, quan jo vaig als instituts a ajudar els alumnes de batxillerat a preparar el Treball de Recerca, em trobo que la por ja no la tenen. Això és meravellós. Estan acostumats a sortir davant de la classe a explicar alguns temes, i a mi només em toca la feina de polir-los.

Vostè ha estat en diferents part del món per qüestions professionals. L’oratòria es cuida més en altres països?

Quan viatges t’adones que hi ha diferències. A Anglaterra per exemple, el discurs els surt com una cosa més innata, més natural. Quan s’han de presentar, per exemple, vesteixen el que volen dir d’una manera que arriba més. Aquí no està tan arrelat.

Per als que no ens ho van ensenyar, l’Escola d’Oratòria és una bona opció per aprendre.

Sí, sí, evidentment les formacions són una molt bona manera d’aprendre.

El gran orador es fa. Darrere d’un gran orador hi ha molta feina prèvia. El teu primer discurs mai serà exceŀlent”

Xènia Castelltort, actriu i comunicadora

Les que vostè planteja, però, són un xic diferents de les que es feien fins ara…

Fins ara, les formacions estaven molt enfocades a l’empresa. El que jo he volgut fer és popularitzar l’oratòria. Primer, per trencar aquesta por de parlar en públic, ja que segur que en un moment o un altre segur que ens hi hem d’enfrontar. I segon, la voluntat de popularitzar-ho, era per arribar als nois i noies dels instituts.

La tècnica teatral és clau en les seves sessions.

Si, jo sóc actriu de formació, i aplico algunes de les coses apreses a les formacions, perquè crec que tenen molts beneficis. Un dels principals és que l’art dramàtic t’ajuda molt a conèixer-te a tu mateix. El control corporal i el control de la veu, per als actors, és un tema bàsic. I a l’Escola d’Oratòria lliguem això amb el control que has de tenir quan parles davant de gent, en una entrevista de feina, per exemple.

Quines formacions fa l’Escola d’Oratòria?

Fem sessions individuals, al juliol comencem un casal d’estiu que es diu ‘Comunica com un Youtuber’, que dura una setmana només als matins i és per a nens de 10 a 16 anys, i també estem programant alguns monogràfics mensuals per a adults. A l’octubre també farem una extraescolar de comunicació per alumnes d’ESO i Batxillerat.

Si vull ser una gran oradora, en qui m’he d’emmirallar?

Actualment tenim el gran Barack Obama, que molts diuen que és l’hereu de Ciceró, el gran orador de l’època grega. Si analitzem els seus discursos, és un home que de seguida crea una gran empatia amb el públic, que sempre somriu. El famós “Yes, we can” no va ser casualitat. Tenia un carisma natural gairebé imbatible.

PUBLICITAT

Parla de carisma. Però això es té o no es té.

Tu pots néixer amb carisma natural, i fas certes coses sense adonar-te’n. Però també és cert que el carisma es pot treballar. Això és com preguntar-se: “El gran orador neix o es fa?”. El gran orador es fa. Darrere d’un gran orador hi ha molta feina prèvia. El teu primer discurs mai serà exceŀlent.

A mi em fa molta por parlar en públic. Doni’m un parell de trucs per millorar.

A part del coneixement i la pràctica, és bàsic controlar el cos. Com ho podem fer? Primer, sabent què faig i què no faig, i després hi ha algunes coses bàsiques, que jo anomeno “Els tres manaments de la Xènia per mostrar seguretat”: no ballaré –hi ha gent que no para de moure’s quan parla–; no em tocaré –ni la cara, ni el cabell, ni cap part del cos–, i no em posaré les mans a la butxaca.

Al final, però, quan comuniques has de ser tu mateix.

Si, això sempre. Nosaltres treballem sempre amb l’essència d’aquella persona, perquè és clau

El futur de la societat és apostar per la comunicació?

Sí, i tant. En tots els àmbits. A més, en un futur en què la tecnologia i els robots van guanyant pes, el que ens diferenciarà de les màquines és el poder de comunicar que tenim, i el poder de raonar. Les feines del futur seran de comunicar, perquè els robots fan moltes coses.

També et pot interessar

Comentaris