Habitatge en temps de pandèmia

Jordi Parellada

Els més entesos diuen que un cop superada aquesta maleïda pandèmia sorgiran els efectes més dramàtics, com si no fossin prou greus les situacions viscudes fins ara. El confinament està provocant situacions mai pensades o, si més no, canvis en moltes de les escenes de rutina o quotidianitat. I com que som una espècie de rutines i a la nostra zona de confort ens hi trobem segurs i a gust, sortir-ne genera, com a mínim, angoixes i complexos alhora. 

Possiblement som conscients dels impactes més cruels des de l’aspecte purament sanitari: trastorns i efectes importants a la salut i, sobretot, excessives morts de familiars, amics i coneguts. 

Però no és fins després de tot aquest any que apareixen els efectes més ocults i col·laterals de la situació. Em refereixo a efectes psicològics, dependències i addiccions impensables –a les sèries, per exemple– i a l’esclat d’una nova crisi. Quantes feines s’hauran perdut i quantes empreses i comerços hauran tancat per sempre!

Tenir una feina permet viure –segons quina sigui, només sobreviure o malviure– i la possibilitat de tenir un sostre. 

Els temps de compartir un mateix habitatge tres generacions simultàniament han passat, i tenir un sostre digne s’ha convertit en un luxe. 

Davant d’aquesta crisi postpandèmia que arriba em venen al cap unes quantes preguntes, com ara:

Per què hi ha tantes cases i pisos buits?

Per què es permet l’especulació agressiva de grans tenidors i inversors voltors?

Per què el govern no limita els lloguers i l’especulació? 

Per què es permet el rescat milionari de bancs i no de famílies i persones?

Per què no existeix un parc d’habitatge social en condicions dignes?

Per què l’home és tan desagraït amb els seus congèneres?

On anirem a parar?

Amb l’esperança d’un final de pandèmia proper, ens convé reflexionar sobre com volem i exigim rescatar aquesta societat “canibalitzada” per aconseguir un habitatge digne per a tothom!