És a dir, 2.000 setmanes

10/02/2021 - 12:45h

Enric Tomàs

Equip del 3d8

La casualitat ha fet que el número 2.000 del setmanari El 3 de vuit coincideixi amb una pila d’aniversaris de paper, és a dir, d’altres diaris que encara es poden comprar al quiosc o en llibreries. Fa poques setmanes La Vanguardia celebrà un doble aniversari: imprimint el número 50.000 i commemorant el 140è aniversari de la sortida del periòdic. També, fa poques setmanes, un altre diari, l’ARA, celebrà el seu desè aniversari, tota una epopeia si tenim en compte el context actual. I, curiosament mentre de diari dels Godó celebrava l’edició 50.000, a El País –el meu diari durant 20 anys– li feien un oferta de compra per 2millons d’euros… Com si fos un diari de provincias.

El suplement d’El 3 de vuit estava dedicat a celebrar-ho amb un enfilall de testimonis de redactors, directors i accionistes, que escriuen i descriuen una part de la història d’aquest setmanari nascut ja en plena democràcia, l’abril del 1982. Fa 39 anys. Poca broma. Com vaig dir el dia que va plegar en Ricard Rafecas com a director, aquest setmanari és el primer a la vila que nasqué com una empresa amb treballadors que cobraven cada final de mes. I aquest fet –ser un empresa– ha estat la gran diferència amb l’altre setmanari que visqué els darrers anys de la dictadura i els primers de la democràcia, el Tothom: de febrer del 1969 al 1985.

El ‘Tothom’

Amb molts d’altres vilafranquins vaig col·laborar amb la fundació del setmanari Tothom. Sortí, el 1969, en ple estado de excepción, un sarcasme jurídic:ja m’explicaran com es poden treure llibertats en una dictadura de dretes!

La redacció, al carrer de la Font, 25, baixos, només amb 12 pàgines, va defensar la democràcia i les llibertats polítiques i socials, concretant-ho amb informacions i reportatges. Neguitejava tant l’Ajuntament –tot i que els regalàvem un exemplar cada setmana– que en el seu darrer article com a director, Joan Anton Ventura,el 1975, va escriure una frase sàvia d’una fina intel·ligència que resumeix la vila de l’època: “Hem de dir que per a la classe [es refereix al consistori] vilafranquina dir conflictes i assenyalar els problemes era equivalent a crear-los”. També feu una defensa de la nova cultura teològica sorgida del Concili Vaticà II. Sovintejàvem articles de Mn. Frederic Ràfols, reivindicant la separació de l’Església de l’Estat, i debilitant, per tant, la dictadura. Fent memòria, més d’una vegada havia anat a Sant Sadurní a buscar l’edició i recordo que l’impressor Llopart m’havia dit que, aleshores, el paper sanitat era “el més barat, Enric.”

Esmicolar-se

A diferència d’aquest setmanari, quan va arribar la democràcia (eleccions del juny del 1977) la redacció del Tothom començà a esmicolar-se, políticament parlant. I entre els redactors, un dels fundadors d’aquest setmanari, Joan Raventós, que junt amb el Pep Sauleda formaven un molt bon equip en la secció d’esports, ho va viure. Precisament ell recordarà que, legalitzats tots els partits, la redacció digué que cada setmana els tres partits majoritaris (PSC,CDC i PSUC) tindrien un espai al Tothom.

Una part de l’esquerra, davant els mitjans de comunicació són d’una mesquinesa sense parió. En canvi, la dreta té un concepte més ras–més economicista– de la qüestió: si la informació és d’interès el que farà és fer vendre més el setmanari. I a més tiratge, més publicitat.Fins i tot recordo el nom de la secció: “Tres, tria.” El sotasignat, amb el carnet de PSUC, aleshores, i estudiant a la facultat de Periodisme de la UAB i redactor del Tothom,va tenir clar que per sobreviure el setmanari l’opció, clara, era la segona: esdevenir una empresa.

Col·laborar al 3d8

Es va decidir, per majoria, que no. Segurament, un petit i primer impuls per al naixement del 3d8. Aquesta part de l’esquerra va augmentar la seva mesquinesa. Per això ara i aquí (no ho havia escrit mai) li agraeixo al Ricard Rafecas que una nit al bar de copes Zé (1990?), al carrer dels Escudellers, em digué si volia col·laborar al seu setmanari. Ni tres segons: li vaig dir que sí. I d’aquesta manera me’ls vaig treure de sobre. Ja havia tingut alguna escaramussa dintre de la redacció,fins i tot amb el director, l’ara bisbe de Girona.

No diria quasi tota la veritat sino afirmés que aquesta part de l’esquerra, a l’Ajuntament de la vila, no va fer gala de la seva mesquinesa. Fins i tot els he votat.

El Ze, recordo, fou un bareto que va trencar un doble monopoli: el dels bars de la rambla –Casino i Airolo– i també el de passejar per les rambles de Sant Francesc i Nostra Senyora. Traslladà a la plaça Jaume I una part, la més jove, de la clientela d’aquests bars i, al mateix temps, creà un espai per a la dissidència. I per a la droga, desgraciadament.Algú deu recordar una batuda de la “policia Armada” al bar.

FUNDADOR DE L’ACPC

El setmanari Tothom fou membre fundador de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal. Un dels seus impulsors va ser el periodista Huertas Claveria, que aleshores treballava a la Diputació. Ell va endegar el primer Congrés de l’Associació a Canyamars del 15 al 17 de maig del 1979. Al cap d’un any, a Vic es va celebrar una assembla. La meva sorpresa fou majúscula: un redactor del setmanari franquista Penedès, que havia estat regidor, se’m presenta i em diu que vol entrar. Jo que li responc: no ets pas soci. Em respongué que pensava que era d’“entrada lliure”. Per mi ni hauria entrat, però la resta de la junta –més equànime que jo– va autoritzar-lo. Un darrer apunt:mossèn Sayrach, vicari entre els anys 50 i 60 de Santa Maria, el que va catalanitzar elsetmanari Acción Católica per Acció i un gran escriptor, va presidir tots els plenaris del congrés. A Santa Coloma de Gramenet, on encara viu, fundà una setmanari dit Grama. Aleshores eren membres de l’Associació 93 setmanaris.

També et pot interessar

Comentaris