Límits visibles

Daniel García Peris

No cal un mur per fer frontera. Tot i així, algunes de les més famoses, i les que primer ens arribarien a la memòria, són aquelles entre països on es construeixen parets infranquejables. De ben segur que en aquest exemple tan físic tindríem presents murs de la vergonya com el que volia Donald Trump entre Estats Units i Mèxic, el que aïlla la Palestina ocupada d’Israel o el que separava el Berlin oriental de l’occidental antigament. Ara bé, també hi ha d’altres que no són una línia fina sobre el mapa sinó una extensió gairebé inabastable. Així la mar Mediterrània i l’oceà Atlàntic són un obstacle que representa un elevat cost de vides que paguen els milers de refugiats que volen arribar a Europa des d’Àfrica. D’altres espais més propers és la mateixa societat que, voluntàriament o involuntàriament, genera aquests límits, accentuats cada any que passa.

Així la DO Penedès supera els límits administratius dels municipis i les comarques que corresponen a l’actual vegueria. Un àmbit vitivinícola fonamentat en raons geogràfiques i econòmiques però també històriques i socials. A l’est de la regió la pressió de la transformació del paisatge ha fet recular aquesta frontera fins a igualar els límits administratius. Són ja els nostres ulls els que ens fan adonar directament el canvi de passar del Baix Llobregat a l’Alt Penedès, especialment a Gelida. Només cal sortir de l’estació de rodalies de Martorell o travessar el peatge de l’autopista, tot venint des de l’àrea metropolitana de Barcelona, per constatar que ens trobem en un espai socioeconòmic diferent. Ara bé, anys enrere aquesta mateixa percepció la trobàvem més a prop de Barcelona. Cal doncs ser plenament conscients per actuar, localment i nacionalment, per tal de preservar la identitat penedesenca. No són bons temps per planificar a llarg termini, però no hem de deixar pas que les urgències del present hipotequin el futur.