Qui calla i fa son joc, no fa pas poc!

Pere Casanovas

Ara fa anys, a Vilalba dels Arcs, una bala perduda enmig d’un silenci matiner va segar la vida del tiet Lluís, requetè carlista dels terços de Montserrat. La guerra espaordidora obliga a prendre partit: la família mana i no tries on neixes. O sigui que, a la força i a desgrat, no queda més opció que mullar-se i anar al front a lluitar pels teus i tot allò que representen. Pels que no vàrem viure aquella bogeria infernal, ens és fàcil ara assenyalar amb lleugeresa qui eren els bons i qui els dolents d’aquella infame escabetxada. Una cosa és clara: els joves de l’època s’hi van deixar la pell, i no tenien la culpa de res. El cas és que al cap de vint-i-dos anys de la maleïda matança de l’Ebre, ma mare es va obstinar a fer-me entrar a l’escolania del monestir. Semblava fàcil tancar el cercle casual i causal que fa girar la roda de l’auca del bé i del mal. Un nebot del sergent Santacana cantor al cor de l’abadia més nostrada! Jo m’havia preparat durant dos anys per a l’examen d’ingrés: piano i solfeig a dojo a casa de la Srta. Lluc, a la Rambla de Vilafranca. Tenia aleshores una veu d’àngel com un somni celestial: potser uns segles abans hauria acabat sent un famós ‘castrato’, com en Farinelli, vatua l’olla! La modernitat, però, em va salvar d’aquella moda esgarrifosa, que consistia a escapçar-los les boletes als infants amb bona veu, per tal que la testosterona adolescent no acabés per malmetre un futur bon contratenor! Però tornem al monestir i, ai las, la criatura, a deu anys, o sigui, jo mateix, no volia dur una vida monacal, internat a la muntanya santa. I amb aquest petit detall no s’hi havia comptat! De fet, ningú no m’havia preguntat mai: “Nen, vols passar els pròxims quatre anys de la teva vida a Montserrat?”. Perquè si ho haguessin fet, jo tenia la resposta preparada: “No! No i no!”. No tenia ganes de passar la meva adolescència enmig de monjos, ciris, misses i morenetes! Total, que a l’examen d’accés vaig cantar amb desgana, apàtic, desmenjat, errant les notes, una per una i totes alhora. La senzilla solfa que em va tocar per a la prova va agafar un increïble compàs de tres per quinze, amb un pentagrama que ballava la rumba i semblava tenir sis o set línies. La cantarella va durar dos minuts inacabables, després de les quals ma mare va rebre un no rotund que a mi em va sonar celestial! “No, ni parlar-ne, senyora: aquest nano té la veu massa gruixuda!”, em va disculpar el monjo que m’examinava, amb una educada mentida piadosa que jo li he agraït tota la vida. Tot i tenir damunt la taula les cartes de recomanació oportunes, l’home va veure que aquell nen esporuguit no volia vestir sotana i cantar el Virolai durant quatre anys seguits. Gràcies, amic i desconegut monjo savi! El somni maternal del nen a l’escolania s’esvaeix en un instant: flors i violes; plors i rialles. I és que jo només volia ser un senzill nen de poble, feliç de jugar tot el dia a pilota pels carrers del poble amb els meus amics del poble. Caçar gats i follar nius i nedar a la riera i jugar a pam i toc amb les botxes i robar cireres de nit i estirar les trenes de les nenes de deu anys i anar, com tots els nens de la Granada, a les classes del Sr. Andreu on, a part de resar el rosari els dissabtes, només fèiem que instrucció negativa: això no i això tampoc! Qui calla i fa son joc, no fa pas poc!

“La familía mana i no tries on neixes…”