Les arrels, arran
Jordi Parellada
Fa feresa llegir quina ha estat l’evolució de l’ús del català aquests darrers temps a Catalunya!
Veritablement hauríem de parlar d’un procés d’involució.
En som partícips cada dia només escoltant la ràdio o veient la televisió, suposadament en català –una de les estructures d’estat–, a través dels diàlegs i coses que s’hi diuen.
I no hi ha excuses: si es tracta d’un tertulià que no parla correctament, que no el tornin a contractar. Es paga amb els nostres impostos i hauria de demanar-se un mínim rigor o nivell. I si el cas és del presentador, entrevistador o conductor del programa, també és greu i requereix que algú de la casa, dels que vetllen per l’ús correcte de la llengua –vaja, suposo que existeix aquesta figura, oi?–, li faci les indicacions oportunes i li recomani passar per un curset de reciclatge.
Si “el que sents” i no pas “el que escoltes” prové d’un anunci publicitari d’un tercer també caldria que algú de la casa –em refereixo a TV3, en aquest cas– els fes la indicació corresponent i els recomanés corregir l’anunci, bàsicament perquè no està ben dit en cap llengua completament.
Quan sents una persona parlar de seguida pots deduir com és i quina és la seva estima i tarannà per la llengua, sigui la que sigui. I molt probablement encertaràs en altres aspectes seus només sentint-lo enraonar.
Si amb la dita “una imatge val més que mil paraules” pots fer-te una primera idea de com és aquella persona, quan la sents parlar ho pots reblar.
Per resoldre aquesta situació hauríem d’anar a l’arrel del problema i, arran dels fets ocorreguts, caldria iniciar accions per resoldre-ho. No pas a l’inrevés ni de cap altra manera.