Hi ha dies i dies
Pere Casanovas
Hi ha dies i dies.
Vivim dins el vòrtex d’una gran i estranya revolució postmoderna que ningú no és capaç d’estudiar amb prou cautela i visió de futur. Potser no és possible fer-ho. Tot s’esdevé a una velocitat de vertigen que impossibilita l’ús d’antigues eines de treball prospectiu, sistemàtic. Cada dia, les notícies de les sis de la tarda deixen obsoletes les de les cinc i les quatre. Res del que hi havia fins ara ens val com a referència: la història feta miques. I amb aquesta demència col·lectiva en què estem instal·lats sorgeixen inevitables personatges sense cultura, sense principis, sense escrúpols, que ens governen i decideixen què, qui, com i on. El més ximple i nefast de tots ells, i el més poderós, és l’americà, que cent cinquanta anys abans hauria estat un bronques de saloon a l’estil d’un Jesse James de pacotilla. Però el cert és que aquí el tenim, en ple segle XXI, i amb les pistoles carregades i sempre a punt: no se sap mai. Estem ben arreglats! En aquest complex sistema d’inequacions en què ens movem, en què es mou tota la humanitat, només hi faltava la pandèmia. Estic segur que a molts d’aquests governants de primera fila ja els va bé que tothom es quedi a casa, aïllat, cagat de por, i no emprenyi. Tots els que manen somien un món dirigit per ells, i en el qual ningú no es queixi de res. Estem a punt d’arribar-hi. I no és cap broma. Pensem que les democràcies representatives, sorgides del sufragi universal, no tenen més enllà d’un segle de tradició. Veurem quant més aguanten sense una bona sacsejada. I si no, girem la vista cap a l’Orient, més concretament cap a la Xina, i potser veurem allò que s’esdevindrà abans del col·lapse occidental. La paraula totalitarisme ens fa por: és el pes innegable de la història recent. Però la inanició i la fatiga d’una vella Europa plena de polítics sense cap idea, i l’agressivitat americana, resumida en el mateix eslògan que en la primera gran guerra, “America first”, no fan preveure un futur esplendorós. El món seguirà rodant i el sol sortirà cada dia: ningú no ho dubta. Però viurem –viuran– sota una llibertat vigilada, i qui parli de drets pot acabar ben guerxo: drets, els justos. Tindrem, això sí, i sense cap dubte, el dret a consumir. Ja ho fem ara. Cal consumir de tot i força; si no ,el voraç i bulímic capital diu que no gastem prou. Aquestes noves tecnologies del consum –més el Covid– han accelerat una deriva inqüestionable cap a una societat aïllada, despersonalitzada, freda, sense sentiments. Els esports, des de casa i sense l’escalf de la gent als estadis. La música online, sense concerts en directe o limitats. El teatre, en procés d’extinció. El cinema, per la tele, amb catàlegs de milers i milers de pel·lícules: no cal que surtis de casa! Distracció, sí; cultura, no. L’atenció personalitzada ha quedat suprimida: tot per telèfon o per internet. Un telèfon que sembla no trobar mai ningú que el despengi a l’altra costat. I unes pàgines web que no contemplen la possibilitat d’un tracte personal: màquines, robots, apps, cookies, porqueria insubstancial. D’aquí a pocs anys, tots ens haurem convertits en misantrops, com en Marcel Proust, o en zombis, esclaus d’un amo desconegut anomenat caos. No cal negar la realitat, ni tampoc cal que em digueu optimista. Avui és el dia que tinc.
Tot s’esdevé a una velocitat de vertigen
