“Vivim un trencament amb el que fins ara crèiem que era important i el que no”

El psicòleg penedesenc Daniel Borrell.
21/05/2020 - 06:00h

Entrevistem Daniel Borrell, psicòleg sanitari i psicoterapeuta especialitzat en teràpia sexual, de parella i mindfulness

Daniel Borrell Giró és un psicòleg penedesenc sanitari i psicoterapeuta especialitzat en teràpia sexual, de parella i mindfulness del Centre Quantum, amb seu a Barcelona. Va néixer a Sant Sadurní d’Anoia i ha tingut consulta durant uns anys també a Vilafranca. Amb motiu del confinament pel coronavirus, el món de la parella i la sexualitat s’han vist afectats, com tants altres camps de la vida. De tot plegat en parlem amb Borrell.

Quina és la principal diferència que ha notat en la feina de psicòleg entre abans i després del confinament?
Per una part, que els professionals de la salut mental podem continuar exercint la nostra professió i, per tant, aquesta crisi no ens ha deixat sense feina, però amb la gran diferència que l’hem traslladada tota al nivell virtual. Les sessions que feia fins ara a la consulta les faig per videotrucada. Hi ha hagut persones que a l’inici van declinar traslladar les sessions presencials a virtuals, però com que ja portem dos mesos, això s’ha anat adaptant. Tothom ha necessitat un temps d’adaptació per incorporar la modalitat online a l’hora de treballar a nivell terapèutic. Ara ja ho hem normalitzat com a una opció més i ens hem adonat que és igual d’efectiva la psicoteràpia virtual que la presencial.

Creu que això es mantindrà en el que s’ha batejat com a “nova normalitat”?
Crec que les sessions virtuals han estat un descobriment, igual que moltes persones han descobert que poden treballar des de casa, i des que se’ns permet tornar a les sessions presencials el que sí que passa és que les condicions que se’ns posen les fan més complexes. Cal tenir molta cura amb les mesures de protecció a nivell sanitari, i la comunicació no verbal que s’estableix amb un pacient a la consulta, amb mascareta, són limitacions que ho compliquen més a les persones que volen venir presencialment. Hi ha persones amb problemes tecnològics o sense espai físic a casa per fer psicoteràpia per a les quals sí que seria recomanable tornar a fer sessions presencials. Però crec que la modalitat online ha vingut per quedar-se, i no serà una qüestió transitòria.

Quina incidència ha tingut el confinament en la seva feina?
Ara mateix continuo mantenint les sessions online i quan he anat donant a les persones la possibilitat de veure’ns, a molts ja els està bé continuar així i esperar-se que tot es normalitzi una mica més i que tinguin més contacte amb l’exterior. Al final no deixa ser sortir de casa per tancar-se a un altre lloc, i ara les persones prioritzen el fet de sortir de casa amb tenir contacte amb l’exterior. Crec que continuarem incorporant sessions presencials, però un percentatge molt gran continuarà sent online. Ara bé, la sessió online és interessant perquè pots fer sessions amb persones que siguin a Vilafranca, Suècia o Xile, per exemple. Crec que aquest descobriment ha estat mutu, per part dels professionals i per les persones que es plantegen iniciar una teràpia. Fins ara ningú s’ho plantejava més enllà, per exemple, de persones que resideixen a l’estranger i que prioritzaven el fet de poder parlar amb català perquè és la seva llengua materna. Com que la distància física continua present, ara les fronteres deixen de tenir barreres a nivell terapèutic.

M’he trobat persones que estan redescobrint la seva relació de parella perquè abans no tenien tant temps per dedicar-se, però també parelles que discuteixen més. Igualment, a algunes que no viuen juntes el confinament els crea més tensió”

Daniel Borrell

Quina és la incidència principal que ha tingut el confinament en les parelles que ha tractat com expert?
Abans, els conflictes de parella podien tenir a veure amb la comunicació o amb l’aparició d’una addicció per part d’algun dels seus membres, per alguna infidelitat o per diferents ritmes en el creixement personal i ara, pel fet d’augmentar les hores de convivència o perquè no hi hagi rutines ni privacitat, i també per les vivències de cadascú, fa que la parella se l’hagi de cuidar molt. I m’he trobat amb persones que estan redescobrint més la seva relació de parella perquè abans no tenien tant de temps per dedicar-se, però també parelles que discuteixen més. I a algunes que no viuen juntes, el confinament els crea més tensió.

També hi deu influir molt la relació de la parella abans del coronavirus.
Sí. Aquelles que ja tenien una bona base i una bona comunicació i que eren capaces d’afrontar els conflictes, és probable que continuïn funcionant, i pot ser que les que tenien problemes els augmentin. S’ha vist amb les xifres a la Xina, on han augmentat els divorcis, i és una realitat que aquí també pot succeir perquè, lògicament, és una situació excepcional que fa que hi hagi moments de tensió. I també hi ha altres aspectes que hi influeixen, com ara com viu cadascú la situació. Si algú ha perdut la feina, si té algun familiar a l’hospital o si l’ha perdut també situa la parella en un context en què es necessita suport.

Coneix casos a l’inrevés, és a dir, parelles que no anaven bé i que el confinament les hagi ajudat a cosir ferides?
Pot costar més, però també és una oportunitat que es dona. M’he trobat amb tota mena de casos: parelles gens preocupades per la relació perquè ja anaven bé i de les que ja no funcionaven i desenterraven fàcilment conflictes del passat. Són parelles que ja no respectaven els moments de soledat, i si tot ho feien juntes la situació d’ara desgasta més, perquè a nivell individual també necessitem tenir moments per estar sols.

Això deu valdre per a les parelles que conviuen juntes i per a les que viuen separades.
Sí. Les que es poden veure més afectades per aquesta situació són les que ja tenien problemes i no funcionaven, i també aquelles parelles que acaben de començar.

Per què?
Perquè si es trobaven en la fase d’enamorament, no vivien juntes i apareix de cop i volta el confinament, es troben amb una relació que encara és molt fràgil i potser no és consolida. N’hi ha que s’han saltat el confinament per veure’s, però en d’altres, a algun dels membres de la parella que no li ha semblat bé saltar-se’l. L’altre membre insisteix, i això pot provocar friccions perquè aquestes persones no es troben a nivell de valors.

El fet que ara estiguem més preocupats, en contacte amb la por i la incertesa i hi hagi més problemes d’ansietat fa que la sexualitat es vegi molt influïda”

Daniel Borrell

Com creu que ha afectat la possible angoixa pel coronavirus la relació sexual de parella?
Totalment. El fet que ara estiguem més preocupats, en contacte amb la por i la incertesa i hi hagi més problemes d’ansietat fa que la sexualitat es vegi molt influïda. En aquests moments, la sexualitat es podria dir que preocupa poc perquè les persones estan més preocupades per altres situacions. Les parelles que viuen juntes és lògic que no es trobin a faltar i, a més, si tenen fills encara ho complica més. És normal que hi hagi menys desig sexual. En canvi, en les que viuen separades és molt probable que el seu desig estigui disparat, perquè al final desitgem el que no tenim. Quan ens trobem a faltar és quan s’alimenta el desig.

Això no deu ser ni bo ni dolent.
Exacte. Ho hem de normalitzar. Amb la parella ens hem d’aliar i si no és el moment, doncs ara no és el moment. I cal respectar, per exemple, que si la teva parella ha perdut un familiar no tingui desig sexual. O si una persona s’ha quedat sense feina és lògic que estigui amoïnada. Ara és moment de fer equip amb la parella i anticipar-nos als moments de tensió i establir més tolerància i capacitat d’adaptació amb el que necessitem de l’altre. És un moment per comunicar-se de manera assertiva i de poder escoltar. Hi ha dos factors d’èxit: aquelles parelles que siguin més flexibles i que tinguin més capacitat d’adaptació al moment que estem vivint tenen més probabilitats de sortir-ne reforçades. I les que no s’adaptin a la situació i que puguin flexibilitzar, lògicament patiran més, visquin juntes, separades o bé s’acabin de conèixer.

Aquelles parelles que siguin més flexibles i que tinguin més capacitat d’adaptació al moment que estem vivint tenen més possibilitats de sortir-ne reforçades”

Daniel Borrell

Les persones que conviuen, siguin o no parella, tenen ara molt més temps per parlar d’un conflicte. Això és bo o dolent?
És clar que mai no sembla el moment adequat per parlar-ne. El que hem d’establir és una bona base i saber, per exemple, que amb els conflictes del passat i no del dia a dia (que quan surten a la llum desperten molt de ressentiment i molta hostilitat) s’ha de protegir la parella. Si una parella veu que desterrar conflictes del passat provoca que no es resolguin i que es continuïn enquistant, s’ha d’establir un pacte i, per exemple, no parlar de conflictes que tinguin més de 30 dies d’antiguitat, perquè el que això fa és que la parella es desgasti, i l’hem de poder protegir.

Si s’estableix un pacte, potser és perfecte, però si no s’aborda un conflicte de 100 dies no pot esclatar amb més força al cap de 100 dies més?
Se’n pot parlar, però no des de l’emoció del ressentiment, i si la parella és capaç de poder trobar una solució i entendre que en un conflicte, segurament, les dues persones hi han posat de la seva part. Mai l’altre és 100% culpable del conflicte. Si no s’està disposat a assumir la pròpia responsabilitat en un conflicte és millor no parlar-ne.


Si l’objectiu del conflicte és assenyar-te amb el dit i jo rentar-me les mans davant del que hagi pogut fer jo, no hi ha cap mena de garantia de que funcioni parlar-ne. Aleshores, la recepta és que hi hagi autocrítica per part de les dues persones de la parella i establir un acord perquè no es repeteixi. I, evidentment, curar la ferida perquè quan hi ha un conflicte es produeix aquesta ferida i s’ha de curar. Si la parella no està disposada a fer autocrítica és millor no parlar-ne.

Intueixo que el teletreball de les persones que han d’estar a casa amb fills els deu provocar també moments tensos.
Han de tenir molt clares les expectatives que, per exemple, els serà més difícil de tenir espais d’intimitat o el retrobament sexual. El que seria interessant en aquesta situació que pot provocar sobrecàrrega és també que hi hagi moments d’intimitat, encara que sigui des de les abraçades, fer-se petons o mirar-se. Aleshores, encara que la intimitat sexual s’hagi vist ressentida, cal cuidar l’afecte, la tendresa, el poder xerrar… En definitiva, cuidar-se l’un a l’altre. Lògicament, com més responsabilitat tingui a sobre, més símptomes d’estrès tindrà la parella.

Quin és el sentiment que ha reforçat més la crisi del Covid en les persones, segons ha pogut veure vostè?
La por. Aquest moment és un màster de gestió de la por. Ens permet adonar-nos de com gestionem la por. Moltes persones, davant del desconfinament, tenen molts dubtes sobre el futur i continuen evitant sortir el carrer. Quan es pateixen problemes d’ansietat previs al confinament, lògicament ara s’agreugen. El fet que el futur sigui incert, que ens sentim molt vulnerables davant d’aquesta situació i davant de tants interrogants que no tenen resposta, lògicament, crea molt de malestar. Però també és cert que hi ha persones que ho estan vivint com una oportunitat i que estan molt més relaxades, perquè no entren en la voràgine de tenir sempre compromisos i estan molt més connectades amb si mateixes.

Aquest moment és un màster de gestió de la por. Ens permet adonar-nos de com gestionem la por”

Daniel Borrell

Vol dir que la crisi del coronavirus també pot suposar una segona oportunitat o un moment per aturar-se a repensar segons quines actituds vitals?
Esclar. És un trencament amb el que fins ara crèiem que era important i el que no. És un moment en què s’està cultivant molt la gratitud, que les persones som molt més conscients del que ens fa felices, de veure què trobem a faltar i del que veritablement és important o que ens pensàvem que era important i ara veiem que no ho era.

Per tant, pot arribar a trobar positiu el sotrac que ha suposat l’aparició del coronavirus?
Veig les dues cares: una gran tragèdia i crisi que ha provocat molt de dolor i patiment, lògicament per les persones que han mort aquestes setmanes i que ens genera un malestar molt difícil de gestionar, però també de persones que, quan tot això no els ha afectat de manera directa, sí que ho poden viure des de l’oportunitat. Ara bé, és molt aviat per valorar si és una oportunitat, una crisi o les dues coses. La paraula ‘canvi’, en xinès, ens parla d’això: de que un canvi és una crisi i una oportunitat al mateix temps. Dependrà de la crisi de cadascú i de com és l’oportunitat per cadascú. Evidentment, però, és una situació per a la qual el món occidental no teníem recursos per afrontar.

Sembla que la Covid-19 no haurà estat rebuda de la mateixa manera arreu del món, tot i ser una pandèmia amb efectes globals…
Segurament hi haurà diferències a nivell social, perquè nosaltres, per exemple, no tenim precedents d’aquest tipus i experiència a nivell vital per afrontar una situació d’aquest tipus. En canvi, hi ha països que sí que per qüestions de terratrèmols, huracans, de sequera o pobresa s’exposen molt a les dificultats de la vida. Nosaltres vivim en una societat del benestar i sense experiències d’aquestes fa que ens sigui més difícil afrontar-ho.

Entrevistem Dani Borrell

També et pot interessar

Comentaris