“Sensacions oposades”
Portar al món un infant o estar embarassada durant la pandèmia genera angoixa i incertesa, tal com tres dones ens han explicat en primera persona
Tenir un fill és sempre una aventura d’aquelles que els pares explicaran sempre que puguin. Però ara, en temps de pandèmia, encara ho és més.
Tant l’Hospital com Atenció Primària van establir des del primer moment circuits alternatius per tal de minimitzar el contagi per Covid-19. Només van atendre visites prioritàries d’embaràs i urgències, però algunes dones no volen ni anar-hi.
L’angoixa de les mares s’ha anat relaxant una mica i els centres estan treballant molt les visites a través de videoconferència.
Pel que fa a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, la supervisora del bloc obstètric, Gloria Villena, apunta que va blindar tota la planta de parts i postparts i que les dones tenen molta por, però sobretot per manca d’informació. Així, per exemple, ressalta que els protocols no han canviat gaire durant els parts, ja que poden tenir un acompanyant, i que l’únic remarcable és que tots han d’anar amb mascareta, la dona inclosa.
Aquesta setmana, tres dones ens han explicat la seva experiència. Una d’elles, la vilafranquina Gemma Expósito:
“Setmana 33 d’embaràs, amb ganes de cuidar-me i preparar l’arribada de la Gina. Molts plans, i de sobte… estat d’alarma! Vaig adaptar-me per assolir els meus propòsits des de casa. Va servir per parar i escoltar, aprendre i respectar el que el meu cos i la meva ment necessitaven… però això implicava una manera estranya de compartir-ho amb la gent propera. El final d’una etapa nova de la meva vida amb una sensació estranya.
A mesura que s’apropava el part també incrementaven la por i la incertesa… Era el meu primer embaràs i cada cop era més conscient que la pandèmia faria que no fos un part normal. Molts dubtes: hauré de parir amb mascareta? La meva parella podrà estar amb mi? Correm el risc d’infectar-nos? I què passa si ja estic infectada? Què passarà amb la meva petita si la contagiem?
Portava molt temps preparant-me per a un part natural i l’angoixa no jugava a favor meu. Des de la casa de parts de l’Hospital Sant Joan de Déu de Martorell van estar a l’alçada en tot moment. Estaven amb mi la llevadora i la meva parella, amb mascareta. Jo vaig poder estar sense. La cosa es va complicar i vam acabar a la zona hospitalària per monitoritzar el part i evitar riscos. Aquí em van fer la PCR que, per sort, va sortir negativa. Després de 6 hores es va decidir fer una cesària. Tot l’equip portava EPIs d’un sol ús, que també li van fer posar al meu marit. No va ser el part desitjat, però sí que va tenir un final feliç, quan vam sentir el plor de la petita Gina i me la van posar a sobre per poder fer el pell amb pell.
A les dues hores ja vam anar a l’habitació. Una sensació molt estranya. Per una banda, la tranquil·litat de poder estar sols amb ella, sense ningú donant opinions no demanades. Ens hem estalviat el “Té fred/té calor”, “té gana o té son”, “l’esteu malcriant”, “no pot ser sempre en braços”, “s’ha de canviar el bolquer”, “així sí/així no”…
Però… On són els avis? I els tiets? I els amics? Us trobem a faltar!! I alguns dels avis i la besàvia trigaran molt a conèixer la nina perquè el confinament els va atrapar en una altra província… És molt trist… La Gina no coneix a ningú, tret dels seus pares i professionals. La conclusió que en trec és que se’ns ha regalat un temps per reflexionar i llibertat per poder començar la criança a la nostra manera. Però ens ha robat poder compartir la nostra felicitat amb els que més estimem. De fet, potser comencem a trobar a faltar algun d’aquells consells no demanats…“
