“Diuen que les pèrdues són noves oportunitats, i ara ens hi hem d’agafar, buscar-les”
Fa tres setmanes, l’estat havia decretat l’estat d’alarma fins l’11 d’abril. Al 3d8 vam demanar a diversos penedesencs que ens expliquessin com vivien el confinament. Aquest el final de l’experiència.
Aquesta és la vivència de la Marta Sáez de Torrelavit.
Portem 25 dies a casa. Només sortim els adults a comprar i a passejar el gos, ben sols i amb les ganes de poder un dia tornar a fer camí plegats, agafats de la mà. A la memòria tenim records de quan passejàvem i xerràvem d’allò que a casa no teníem temps.
Enyoro les converses amb els meus fills mentre vèiem córrer el gos, aquells moments a la vinya, desconnectant de la setmana, o les estones atrafegades de compres, viatges amb cotxe cap a les extraescolars i àpats plens de riures amb amics i família.
Ara que ens connectem online i xerrem, m’adono de com trobo a faltar els pares, germans i nebots i la pila de cunyades i cunyats, ja que tinc una família gegant. Amb ganes de tenir-hi contacte. El necessito i molt.
I sort en tinc dels de casa (el Jaume, la Cesca i el Jordi), que fan del confinament més fàcil. Juguem a tot, a res, fem gimnàs, netegem, cuinem… 24 hores junts, tota una experiència. Ara ens estem coneixent més que mai.
No tenir temps ara ja no és una excusa. Aprofitem els dies per fer tot allò que teníem ganes de fer, o per no fer res, i descansar. La vida ens està donant senyals que potser fins ara no ho estàvem fent gaire bé.
Diuen que les pèrdues són noves oportunitats, i ara ens hi hem d’agafar, buscar-les. Esclar que quan la pèrdua és una vida, quan pel camí ens marxen familiars, amics… quina oportunitat tenim? Alguna cosa hem de canviar, i per sobre de tot ens cal viure sent més conscients.
Reflexionem i prioritzem, vegem-nos més, celebrem la vida, estimem més, abracem més. I aprenem a estar a prop d’aquells que durant el confinament hem enyorat. Seguirem envoltats d’aquelles que no volem veure, i no passa res. No hem de fer veure que som feliços, ho hem de ser amb aquells que tenim a prop.
Quan era adolescent em vaig llegir un llibre que ara em ve a la memòria moltes vegades, Mecanoscrit del segon origen. En aquell moment em va marcar, i podria dir que és dels primers llibres dels quals tinc un gran record. I ara hi penso tant, en aquella Barcelona buida, aquells carrers sense soroll, morts, vides trencades… Un abans i un després. Potser és això i ara estem escrivint el nostre mecanoscrit.
