“Intentaré ser la veu d’una època i d’uns companys emblemàtics per a Sant Sadurní d’Anoia”
Enric Roca serà el pregoner de les Fires i Festes 2026
Enric Roca té 87 anys i un munt de vivències relacionades amb l’hoquei patins, que durant el pregó de les Fires i Festes 2026 de diumenge a la plaça de l’Ajuntament (8 del vespre) intentarà resumir en pocs minuts. Ell va ser un dels iniciadors d’aquest esport a Sant Sadurní d’Anoia i un dels primers jugadors del Club Esportiu Noia.
Què vol expressar en el pregó?
Miraré de ser la veu d’uns companys d’equip que ja no poden expressar-la i d’una època que no té res a veure amb l’actual. Des que em van demanar fer el pregó he estat treballant per tractar de resumir en un text breu un munt d’experiències i vivències úniques.
Com va reaccionar quan li van demanar ser pregoner?
Em vaig sorprendre, però vaig entendre que havia d’acceptar-ho per tractar d’explicar aquesta època que vaig viure. No és pas el meu fort parlar en públic i fer-ho en un pregó des del balcó de l’ajuntament i davant de molta gent que conec, però ho faré amb la màxima responsabilitat que pugui.
Com va néixer la seva afició per l’hoquei patins?
De petit vaig començar a sentir-ne a parlar arran de la celebració del Mundial 1954 a Barcelona, però l’afició veritable va començar quan es va organitzar un amistós a la pista de l’Ateneu entre el Barça i una selecció de jugadors catalans. Vaig anar a veure aquell partit i, des d’aleshores, ha estat una història d’amor de tota la vida.
Vostè va ser testimoni en primera persona del despertar de l’hoquei a Sant Sadurní i dels primers anys d’existència del Club Esportiu Noia. Com van ser aquells inicis?
Podria fer un llibre de tot plegat. En els inicis era impensable que Sant Sadurní d’Anoia arribés a ser el sinònim d’hoquei patins que és avui dia. L’ambient, però, era molt bo i de manera ràpida molts nanos del poble ho van començar a provar i, com jo, s’hi van anar enganxant. A partir d’aquí, la cosa va començar a créixer i a créixer. Jugàvem en condicions molt difícils, des de pistes descobertes plenes d’aigua els dies de pluja a utilitzar material molt primari, però ens ho passàvem pipa i gaudíem dels partits i dels entrenaments des del primer fins a l’últim minut.
Expliqui’ns una mica la seva trajectòria, perquè vostè va ser, probablement, la primera gran figura sadurninenca de l’hoquei patins…
Vaig començar al Club Esportiu Noia, després vaig estar nou temporades a l’Espanyol i vaig acabar la meva trajectòria, de nou, al Club Esportiu Noia. El 1955 vaig debutar amb la selecció espanyola absoluta i vàrem aconseguir guanyar el mundial. Es va jugar a Milà i va ser el primer títol de la selecció aconseguit fora d’Espanya. També tinc títols europeus juvenils i sèniors. Una llarga trajectòria de la qual em sento molt satisfet, però valoro més el fet d’haver ajudat a potenciar l’hoquei patins i d’haver portat el nom de Sant Sadurní d’Anoia molt lluny. És una combinació d’orgull per la feina feta i també d’alegria per haver gaudit de l’esport.
Va a veure el partits del Club Esportiu Noia a l’Ateneu?
Normalment hi vaig i segueixo tots els partits que puc. A veure què passa aquesta nova temporada, però el que tinc clar és que el futur del CE Noia passa per la gent de casa i per l’aposta constant per la base. Amb la figura d’Aleix Esteller com a primer entrenador del sènior crec que anem per molt bon camí. Confiar en la gent de casa és la recepta no només per al Noia, sinó per a tots els clubs que no tinguin grans estructures socioeconòmiques.
Què té l’hoquei patins que enganxa de manera tan intensa a la gent que s’hi dedica?
No t’ho podria dir amb paraules, perquè realment no sé què té. En el meu cas es va convertir en una passió des del primer minut i com el meu cas n’hi ha molts més. I estic content que aquesta passió segueixi viva a Sant Sadurní.
