Confitament
Mariona Rios
La Sole també està confinada i confitada. Confinada, entès com l’autoprivació de la llibertat dins del seu apartament de 60 metres quadrats. Confitada, entenent-ho com a mètode de conservació per mantenir la ment lúcida a base de fer exercici moderat als matins, mantenir el pis net, escriure al seu diari i llegir llibres d’autoajuda abans d’anar a dormir.
Egoistament se sent tranquiŀla, pensa, escombrant un terra del menjador que ja està net; el primer dia que va començar la paranoia global va sentir ansietat, aquella que encara no s’havia tret de sobre de la setmana anterior, però a casa se sentia protegida, sabia que la
seva salut depenia només d’ella i era tan fàcil com no sortir al carrer. A ella li havien fet un regal. Li encantava, estar-se a casa, i havia refet la llista de “coses per fer” convençuda que aquest cop, per fi, aconseguiria acabar-la i avorrir-se. Feia anys que no s’avorria. Feia massa anys que sempre tenia alguna cosa a fer. “Has d’aprendre a no fer res”, li deia el seu pare quan la veia estressada. Potser per tenir una ment creativa i inconformista, però potser perquè el sistema capitalista ens ha adroctrinat perquè ens sentim malament quan no estem sent productius, quan no t’aixeques como si hoy fuera el último día de tu vida, i sobretot quan no fem quelcom que serveixi “per a alguna cosa”. Tot el que fem ha de servir per a alguna cosa, ho tenim gravat a foc. Però quin tipus de cosa? Per a qui, aquesta cosa? Contemplar com el sol matiner va pentinant les façanes, canviant el paisatge i la temperatura, serveix d’alguna cosa? Quedar-se una hora estirada, acariciant-se parts del cos abandonades i descobrir noves pessigolles, serveix d’alguna cosa? Quedar-se absorta mirant la televisió apagada i deixar que s’encongeixi el cor mentre es recorda la infància amb un somriure, serveix d’alguna cosa? Serveix per ser feliç, cony.
La Sole acaba de passar el drap de la pols pels mobles i es queda dreta davant la finestra, veient i sentint com plou. Sent la seva pròpia respiració. Sent les diferents superfícies quan hi impacta una gota. N’imagina la temperatura, l’olor. Un rellotge analògic marca el compàs de fons, el recordatori que la dictadura del temps ni para ni es confina, però és una melodia plàcida que acompanya aquesta ària de pluja. Adagio.
Ciclorama gris núvol. Respirar. I ja està. I se sent feliç i tranquil·la. Sent que aquests dies ha de confitar-se, cuidar-se i mimar-se. Potser molta gent i ella mateixa s’espantaran de massa temps que tenen per pensar, i potser s’adonaran que fins ara no han viscut la vida que volien, i potser podran tenir les eines per canviar-la o potser se sumiran en una depressió encara més profunda. Millor que ens confitem i ens embafem del que més ens agradi, i d’això en sortirem més bons i més savis.
Vols donar-li algun consell a la Sole per a l’ansietat?
Envia la teva proposta a soclasoleferre@gmail.com
I segueix-la a l’Instagram @socla_soleferre
