“A cada capítol de ‘Dones valentes’ hi ha un bri d’esperança”

Txell Feixas Torras amb un micròfon de TV3.
Ricard Vinyals
15/03/2020 - 06:00h

Entrevistem Txell Feixas Torras, periodista corresponsal al Pròxim Orient per a Catalunya Ràdio i TV3 i autora del llibre ‘Dones valentes’

Txell Feixas Torras és una periodista nascuda fa 40 anys a Sant Joan de Mediona i que des d’en fa gairebé quatre és la corresponsal de Catalunya Ràdio i TV3 al Pròxim Orient. Abans d’instaŀlar-se a Beirut, Feixas va treballar a Ràdio Vilafranca i després va passar a Catalunya Ràdio, emissora on ha estat a la delegació de Barcelona i cobrint, durant una dècada, informació econòmica a Madrid. El 2015 va tornar a Barcelona per treballar un any al programa matinal que dirigeix Mònica Terribas. Dijous passat va presentar a l’Escorxador de Vilafranca, que era ple de gom a gom, el seu llibre ‘Dones valentes’. L’èxit és aclaparador i ja ha esgotat la primera edició.

Per què decideix escriure aquest llibre colpidor?
Primer, perquè és un encàrrec que em fa l’editorial Ara Llibres. En un primer moment els dic que no amb l’argument que ser periodista no et fa ser escriptora, i que hi ha experts en geopolítica catalans a la regió que en saben molt més, però aleshores em diuen que els interessa la meva mirada –que veuen a la tele i escolten a la ràdio–, sobre algun tema que em sacsegi de veritat, i aquí sí que vaig veure-ho molt clar.

Per què?
Perquè em vaig adonar que el que em sacsejava de veritat no eren bombes, morts, ferits ni sang, sinó aquesta mateixa guerra, però per com me l’havien fet arribar unes dones a qui considerava que no havia fet prou justícia amb les peces periodístiques. M’havien entregat el poc que els quedava en molts casos –la seva dignitat, la seva història i la seva intimitat– i jo m’ho havia ventilat, en el millor dels casos, en tres minuts, i m’havien quedat moltes coses pendents.

Quin criteri va seguir per a la tria dels testimonis?
Les primeres van ser les que més em van impactar, i després n’hi ha per raons geogràfiques de la zona que cobreixo, perquè és evident que he conegut més libaneses que dones del Kurdistan, i també he volgut seguir la idea del cicle vital des que una nena neix o no pel fet de ser nena fins que creix com a dona, mare i àvia, i mor. Això també em va condicionar a agafar una dona o una altra per reflectir molts retrats del que pot ser una dona al món àrab.

Què la commou més de les dones protagonistes del llibre?
La seva capacitat, des de la mirada que crec que només tenen les dones, de poder-te explicar una regió, un país i una guerra a través de paraules, silencis, plors i somriures sense grans anàlisis de geopolítica internacional, i sense erigir-se, com fan molts dels homes que m’he trobat, protagonistes o herois d’aquell moment. Elles se situen al centre i es limiten a explicar-te, amb molta força, com han passat de víctimes a supervivents. Totes tenen en comú que són supervivents i exemple de coratge i de valentia, i no se t’apropen des de la pena i la condescendència. I totes són representants d’una revolució femenina i feminista a la regió que, tot i ser històrica, malauradament és poc mediàtica.

PUBLICITAT

Dels comentaris que li han fet sobre ‘Dones valentes’, quin l’ha sorprès més?
Tothom m’ha dit que fa molt mal i que s’ha de llegir dosificadament. Però m’agrada que, a la vegada, em diuen que és colpidor, i també que en cada història hi ha un bri d’esperança i de revolució. I també crec que a través d’aquestes històries detectes les esquerdes del sistema i veus com aquestes dones valentes les esquiven i, com gotes malaies, canvien lleis.

Aquestes donen saben per a què pot servir, explicar la seva història?
Algunes sí, com la Hiyam [cinquena història del llibre, especialment dura], que em diu que la seva única força per continuar endavant en la seva lluita és que nosaltres sapiguem el que ha passat perquè no es torni a repetir. I que tot i que saben que hem retransmès en directe la seva massacre, ens la torna a explicar perquè ens quedi clara.

Les històries que m’han explicat m’han causat dolor, però un dolors gestionable i que pots pair perquè tens la xarxa de la gent que t’estima i la capacitat d’escapar”

Txell Feixas

Com ha afrontat el fet d’escriure un llibre tan dur?
Les històries que m’han explicat m’han causat dolor, però un dolor gestionable i que pots pair perquè tens la xarxa de la gent que t’estima i la capacitat d’escapar. Elles no poden, però tot i que et sacsegen, també m’ha sorprès fins a quin punt, per estar tant en contacte amb la seva realitat, l’arribes a normalitzar una mica. M’he adonat de la brutalitat d’alguns casos quan els he escrit i he donat a aquestes dones més espai que una crònica periodística. A més, el que m’ha acabat de demostrar que és duríssim és la reacció de la gent.

I com ho aguanta, allà?
Crec que amb petites rutines. Quan arribes a casa, et sents com si t’haguessin apallissat, estàs molt més sensible i plores per coses que normalment no et farien plorar, però la capacitat de gestionar la història quan estàs a la zona de confort en què tornes fa que passi el teu dolor, perquè no és res comparable amb el d’aquelles dones. Fa que no et quedis atrapada en el dolor de les històries, sinó que –com he fet amb el llibre– intentes pensar quina sortida els pots donar perquè et facin menys mal. Perquè és veritat que quan fas aquests reportatges tens el sentiment de culpa que els has robat una història i has marxat amb la feina feta. Crec que aquest llibre intenta també curar-me una mica d’això i mirar de remoure alguna consciència.

PUBLICITAT

Com és el seu dia a dia a Beirut?
El que m’agrada és que sempre saps on et lleves –que és a Beirut–, però molts cops no saps com acabaràs el dia o què cobriràs. I sempre tinc la maleta a punt per marxar on sigui, i això és un estímul diari que et fa funcionar d’una manera diferent. I també em va bé llevar-me ben d’hora, perquè allà tenim una hora més i ningú et molesta per poder posar-te al dia i veure quins temes pots oferir a la ràdio i la tele.

Quin suport laboral té al Líban?
A l’equip som tres: l’Oriol Andrés, un càmera català que porta molts anys allà, i el Tariq Saleh, el productor, a més de jo mateixa. I quan sortim tenim un fixer, un facilitador o productor local de la feina on anem. Guanyes temps i coneixement de la zona. I són com àngels de la guarda, perquè ensumen el perill.

Li agrada, Beirut?
Sí. És una ciutat de contrastos, amb una part occidentalitzada que et permet estar en un bar com si fossis a Barcelona i el barri àrab, on visc. A més, la societat és molt oberta. Ara bé, també és una ciutat que d’igual manera que t’enamora, t’expulsa. No és una ciutat per viure-la, perquè és duríssima pel caos, i no està pensada per disfrutar-la, però té alguna cosa en l’ambient que t’enganxa.

Manté gaire contacte amb els seus conciutadans?
Al bar de davant de casa on vaig sovint, per exemple, em tracten com una filla, i si fa molts dies que no hi vaig ja pateixen. Això és molt bonic perquè et sents cuidada per la gent que tens al voltant. Són una societat patriarcal, amb el que això té de dolent, però també són gent que et cuida molt. Tot i que el fet de ser una dona estrangera que viu sola i amb tots els dubtes que els generava la meva feina (amb tant de trànsit d’homes al pis), quan t’agafen confiança són gent que et cuiden de cor. Em sento molt mimada.

Té por?
No. En el meu dia a dia tinc respecte, perquè sé que soc en un país complex i amb dificultats, però tinc por només com a alarma que et salva d’anar més endavant a un front de guerra, per exemple, i que cal escoltar. Ara bé, tenim els fixers que, només respirant, saben dir-te: “Aquí no”. Això, esclar, et dona tota la seguretat.

Què té pendent de cobrir després de gairebé quatre anys de corresponsal?
Una assignatura pendent que tinc estant allà, perquè és una de les raons de ser moltes vegades, és arribar a anar a Damasc, capital de Síria, que només tinc a un centenar de quilòmetres. Ens han negat cinc vegades el visat.

M’agrada la frase: ‘Ser corresponsal al Pròxim Orient, d’entrada és una derrota que només la pots girar i guanyar la partida amb molta feina, estudiant molt i fent equip'”

Txell Feixas

Li és complicat explicar determinades realitats del món àrab?
Et recordaré una frase que vaig saber d’algú i que m’agrada molt: “Ser corresponsal al Pròxim Orient, d’entrada és una derrota que només la pots girar i guanyar la partida amb molta feina, estudiant molt i fent equip”. I això perquè són prop d’una desena de països, amb diferents llengües, cultures i realitats molt divergents, i del corresponsal es té la pàtina romàntica i pel·liculera de que som herois, omnipresents, que ho sabem tot i que som objectius. Al final, quan hi vas t’adones que ets una personeta amb una presència i visió molt limitada, que no ho saps tot, que has d’estudiar molt a part d’estar sobre el terreny i que vas carregat d’una subjectivitat que només pots afrontar sent-ne conscient de que la carregues i explicar amb honestedat el que hi ha. Per tant, per poder fer-ho bé he intentat desmuntar el mite del corresponsal. No pots arribar allà i saber què passa a tots els països amb la complexitat que hi ha. Per tant, a les cròniques hi ha moltes hores d’estudi i contextualització.

Hi ha molts tòpics sobre la dona al món àrab…
I el llibre Dones valentes també neix, en part, de voler desmuntar –perquè jo també ho havia experimentat– el prejudici que en aquella part del món no podia haver-hi heroïnes d’aquest tipus. M’ha xocat, perquè no me les esperava. És una revolució femenina i feminista en una regió on la majoria de la gent no se l’espera, jo inclosa. Crec que sorprèn trobar-se amb gotes malaies com aquestes dones.

Quins avantatges i inconvenients té per a la seva feina al Líban i països del voltant el fet de ser dona?
Hi ha els inconvenients que sovint no et miren o et menyspreen, però són molt més importants els avantatges. I entre aquests hi ha el fet que ser dona m’ha facilitat accedir a les protagonistes de Dones valentes.

També et pot interessar

Comentaris