“Posar límits és un exercici important d’amor propi”

Judit Benages
17/01/2020 - 09:52h

Entrevistem Octavio Gómez, formador en codependència

Natural de Jaén, Octavio Gómez fa tres anys que viu al Penedès (concretament a Gelida), on es va traslladar després de prendre la decisió de canviar el rumb de la seva vida. Feia 15 anys que treballava a l’empresa privada, però no se sentia satisfet i va començar “a buscar respostes” en tallers de creixement personal, on va descobrir de quina manera ell mateix boicotejava les seves relacions. Gómez va deixar la seva feina i la seva terra i va venir a formar-se sobre codependència a Catalunya, on s’ha quedat i on du a terme xerrades sobre com posar límits a les situacions que ens incomoden. La propera serà el dia 24 a les 19h a l’associació Ginesta de Vilafranca.

Què és la codependència?
És una manera de viure en la qual no som conscients de les ferides internes que tenim, i els símptomes es noten a l’hora de relacionar-nos. Bàsicament es treballen amb tres ferides concretes: la de l’abandonament, la de la vergonya i la del xoc i por paralitzant. Aquestes ferides les tenim tots, però algunes persones en són més o menys conscients. En qualsevol cas, no treballar aquestes ferides comporta conseqüències.

PUBLICITAT

Què vol dir?
Si tu no ets conscient que tens una ferida d’abandonament, per exemple, és fàcil donar la culpa sempre a la parella per tot. El treball és mirar cap a dins i no disparar sempre cap a fora, que sembla que estem entrenats a fer això: sempre donem la culpa als altres.

Hi ha un perfil determinat de persones, als seus tallers?
Normalment, les persones que venen han arribat a un punt que necessiten un suport perquè s’adonen que sempre falla alguna cosa amb les seves relacions personals i no saben què. També hi ha persones que a nivell laboral no se senten a gust, com era el meu cas. Jo tenia la sensació que a la feina no podia posar límits i era incapaç de dir als companys, per exemple, que no els podia atendre i que s’havien d’esperar.

Per què costa posar límits?
Hem estat entrenats per ser envaïts, perquè des que som petits ens envaeixen els pares sense ser-ne conscients.

Com?
Els pares entren a l’habitació dels seus fills sense trucar, per exemple, o insisteixen que s’ho han de menjar tot, quan en realitat potser el seu fill no té més gana… Un nen no pot posar límits perquè mana l’adult i, a més, no pot escapar-se i, per tant, no ens queda més remei que acceptar la situació i, així, de manera inconscient, pensem que si volem ser estimats hem d’acceptar ser envaïts. I això ho traslladem a la feina i a les parelles.

Hi ha eines que serveixin per posar els límits?
El primer que he de dir és que és un assaig constant. Ningú neix sabent posar límits, tot i que hi ha gent que ho fa de manera natural. A partir d’aquí, hi ha dues pautes. La primera és anar a poc a poc i començar amb les persones amb qui ens costa menys, com ara amb companys, i també per posar límits amb invasions petites.

Posi-me’n un exemple.
Quan un company t’agafa el bolígraf sense demanar permís. Molts dubtem de si és una invasió o no, però en el moment que molesta, ho és. I li has de poder dir a la persona en qüestió que no t’agafi el bolígraf sense demanar-lo.

I això és molt difícil?
Quan ets una persona a qui li costa posar límits, ho és molt. A mi em va costar mesos. La segona pauta és no comparar-se amb ningú. El meu mestre deia que la comparació és l’autopista cap al patiment.

PUBLICITAT

I quan envaïm nosaltres? Com ho fem?
És fonamental adonar-te de quina energia desprens. A la feina és quan, per exemple, vas a un company per demanar-li ajuda en algun tema, però, en realitat, no pares ni a pensar si està ocupat i li exigeixes que et doni un cop de mà. Hi vas com un nen desesperat. El que cal és que paris, reflexionis i aleshores baixis les revolucions per dirigir-te als altres d’una manera adequada.

Em parlava de posar límits als companys, però… i als caps? Es poden posar límits a les figures d’autoritat?
És més complicat perquè, des de sempre, si et renyaven els mestres o pares et provocaven una mena de xoc que era com quedar-te congelat. El que s’ha de fer és no posar-te pressió, entrenar amb companys i, després, ja podràs parlar amb el teu cap del que no t’agrada. Sobretot no t’has de sentir dèbil ni culpable.

Com saps si la teva parella t’envaeix?
Et posaré un exemple molt clar: quan un dels dos té ganes de fer l’amor i l’altre no, però accepta perquè li sap greu i se sent culpable. Posar límits és un exercici d’amor propi molt important, però el preu a pagar és el sentiment de culpabilitat. Ara bé, si no poses límits la sensació encara és pitjor. Les relacions de parella són un procés d’aprenentatge i t’he de dir que les persones a qui ens costa posar límits sempre agafem inconscientment parelles que ens envaeixen.

Hi ha persones més propenses a envair o ser envaïts?
Hi ha persones que atraiem invasors perquè ens costa posar límits i sense voler, atraiem els invasors de manera inconscient. I cal deixar clar que les persones que envaeixen no són conscients que ho fan i, a més, el problema no és seu sinó de l’envaït, que no posa límits.

També et pot interessar

Comentaris