“Molta gent veu la vida al convent com avorrida, però no ho és gens d’avorrida”

Ricard Vinyals
07/12/2019 - 12:00h

Entrevistem la germana Cristina Ngami Masavu, nascuda a Kenya fa 48 anys i monja a Vilafranca des del 2006

La germana Cristina Ngami Masavu va néixer fa 48 anys a Mwala, una població de Kenya semblant demogràficament a Vilafranca, però que ocupa molt més de terreny. El gener del 1992 va arribar a Catalunya i el febrer del 2006, a Vilafranca, per ingressar com a monja de clausura al Convent del Carme. Recentment ha celebrat la seva festa del jubileu de plata, els 25 anys dels vots per fer-se monja.

Com va anar que es fes religiosa?

Quan anava a l’escola primària a Kenya, on es viu molt la religiositat, m’atreia el relacionat amb Déu però no ho tenia del tot clar. A la secundària, en canvi, ja anava amb devoció cada dia de bon matí a missa a la parròquia abans d’anar a classe. Aleshores hi havia un missioner indi que era carmelita i que tenia adreces de monestirs a Espanya que volien monges amb vocació, i com que el rector de la meva parròquia em veia molt devota hi va parlar sense que jo ho sabés. I em va venir a veure.

I què li va oferir?

Em va donar dues opcions: la vida activa o la contemplativa. Al cap de dues setmanes per pensar-m’ho, li vaig dir que em sentia atreta per la vida monàstica, contemplativa. Volia estar més temps per la pregària. Havia visitat convents de vida activa a Kenya i les Priores em deien que enviés la sol·licitud, però no ho vaig fer perquè tenia por que m’agafessin (riu). Com que a Kenya no hi havia monestirs de carmelites calçades, aquell missioner em va dir de venir aquí, a Catalunya. Vaig venir a Barcelona amb una altra noia que també s’estava preparant per ser monja.

Com s’ho va prendre la seva família?

Sóc la més petita de cinc germans i espantaven a la meva mare dient-li que no veuria mai el sol, tancada en un convent, i que no em veuria més. Però jo sentia que volia venir. Quan vaig tenir el passaport i el bitllet, va acceptar després de fer-li el truc de dir-li que aleshores ja no volia marxar. Em va dir: ‘No, hi has d’anar’, i vaig pensar que ja me l’havia guanyat (riu). Amb el temps, està molt feliç i va arribar a venir a la meva professió final solemne –als 5 anys de la primera professió-, el 1999.

Pot sortir del monestir per anar al seu país?

Sí, i hi vaig cada quatre anys. L’última vegada, dos mesos l’any passat.

PUBLICITAT

Què li agrada més del fet de ser monja?

Resar i cantar a la capella. La missa, les pregàries… Quan cantes estàs contenta i sents una satisfacció per lloar a Déu amb energia i amb tota l’ànima. A vegades és una lloança a Déu, d’altres és una súplica per un moment difícil que passis tu o alguna persona que et demana una pregària. I també m’agrada molt la pregària personal introspectiva. Tenim una hora de meditació al matí i una al vespre. La pregària és el que més m’uneix amb la família.

Hi deu poder contactar sovint…

I tant! Quan vaig venir només la trucava un cop l’any, per Nadal. Només ens comunicàvem per cartes. Ara hi puc parlar sovint, i també amb els nebots.

Com és el dia a dia al convent? Pot sortir-ne?

Si hi ha una necessitat important, com anar al metge, sí. Ens llevem a les 6. A les 6.30h fem la primera oració del dia, per invocar l’Esperit Sant. Després hi ha 45 minuts de pregària personal seguit de Matines, missa al cap de 10 minuts més i anem a resar la Tèrcia i després anem a esmorzar i anem a treballar. Per exemple, jo m’encarrego de rentar tota la roba de la comunitat i treballo a la impremta per fer targetes o el full parroquial de la parròquia. A les 13h fem la pregària del migdia i després dinem i tenim mitja hora d’esbarjo.

S’ho passen bé?

I tant! Fem moltes bromes i riem molt (riu). De 15 a 16h anem a descansar i després resem la Nona un quart d’hora i seguit del Rosari. Després tenim temps lliure, fem lectura espiritual, estudiem música, etcètera, fins les Vespres (18.30h); i després hi ha una hora de meditació abans de sopar, i acabem el dia amb mitja hora o tres quarts de lleure per mirar les notícies de la tele o quan juga el Barça…

Què em diu?

Si, i tant! M’agrada el futbol. I després acabem el dia resant les ‘Completes’ per donar les gràcies a Déu. Anem a dormir a les 21.45h.

PUBLICITAT

Un s’imagina que fan una vida molt aïllada respecte de la vida fora del convent…

Avui dia no ho és tant, tot i que hi ha comunitats que no miren la televisió. Però és un temps més bonic perquè parlem, riem i fins tot ballem. Tot i que al convent tenim 25 habitacions, som 12 monges: 6 de Kenia, entre les quals la mare superiora, i 6 catalanes…Un bon partit! (riu).

Hi deu haver una jerarquia en la comunitat…

Tenim la mare superiora, la sots-priora, primera consellera, segona casera… I el Consell de la Comunitat gestiona el funcionament i, els assumptes més important de la comunitat.

Veu difícil la incorporació de més monges?

Sí, és complicat, perquè avui en dia les joves potser busquen una altra cosa i veus també que tenen por de fer un compromís com aquest. Molta gent ho veu com una vida avorrida, però aquí dins no ho estem gens d’avorrides. A més, no estic avorrida perquè vaig ser jo que vaig triar, no em va forçar ningú; i com que això és la meva vida, no m’avorreix perquè tinc el que jo anhelava per la vida. Viure a la casa de Déu és viure el meu somni. I no estic aquí per mi mateixa, sinó per l’Església, per qui ho necessiti, pregant per tothom. Les nostres pregàries arriben més enllà d’on poden arribar les de les persones que les necessiten. Llavors, em sento útil. A vegades, tanco els ulls pregant i tinc la sensació que arribo a tothom. Com que pregues a Déu, arribes al seu cor i el cor de Déu és el que ens uneix a tots, cristians i no cristians.

Seguim molt la festa major per la televisió, com els castells i els versos dels diables

Cristina Ngami Masavu

Quina relació manté amb Vilafranca?

Segueixo les notícies i, per exemple, em trobo amb vilafranquins quan venen aquí per celebrar la Mare de Déu del Carme o amb persones que ens venen a demanar que preguem per elles. I també seguim molt la festa major per la televisió, com els castells i els versos dels diables (riu).

I també segueixen el ‘procés’ que viu Catalunya?

Si, i fa patir i preguem per Catalunya i els presos polítics. Com que és el país on vivim i ens ha acollit a mi i a les companyes de Kenia, és clar que en parlem. Som persones humanes i som ciutadans, no som àngels, i a vegades ens enfadem, però el que s’ha de mirar sempre és de respectar i no ferir mai l’altra. És normal perquè Jesús també s’enfadava.

Del Sant Pare m’agrada que és un papa que es mou no per idees, sinó per la vida concreta de la gent.

Cristina Ngami Masavu

Què en pensa de les idees del papa Francesc, per exemple, que les dones puguin oficiar misses?

Del Sant Pare m’agrada que és un papa que es mou no per idees, sinó per la vida concreta de la gent. Toca molt de peus a terra, però no veig que hi pugui haver aviat dones sacerdot. Potser primer veurem diaconesses, que ja n’hi havia hagut, i també homes casats que puguin ser sacerdots.

Acabo amb la petició que em digui quines aficions té…

Quan anava a l’escola a Kenia corria i també feia gimnàstica. A les competicions, la meva escola acostumava a quedar primera i jo era qui m’encarregava de dissenyar les coreografies. I quan corríem, era la primera de les noies en arribar. I també m’agrada cantar, escoltar música -sobretot religiosa- i ballar. A la meva festa vam portar la bíblia ballant, com es fa a Kenia. Abans li vaig demanar permís al Pare abat de Montserrat, que és el meu guia/acompanyant espiritual des de fa 20 anys i que va presidir la celebració.

També et pot interessar

Comentaris