2n 1-O

Daniel Garcia Peris

El segon aniversari del referèndum de l’1 d’octubre viscut aquesta setmana desperta sentiments diversos. Per una banda es manté el record viu de la mobilització democràtica ciutadana més important que s’ha fet en els darrers temps a Europa. Ens cal rememorar-ho perquè va ser increïble l’organització a tots els nivells per fer-ho possible. Ara bé, l’altra cara de la moneda va ser la repressió viscuda als col·legis electorals per la policia nacional i la guàrdia civil. Després de dos anys gairebé ens acostumem a veure als informatius les imatges de les càrregues policials. El temps no perdona i intenta posar la mateixa distància emocional que quan veiem imatges d’altres conflictes actuals, com les que succeeixen a Hong Kong.

Sortosament, són els actes que arreu del territori s’organitzen per reclamar la llibertat dels presos polítics els que ens fan adonar que aquesta aparent normalitat és molt fràgil. Sens dubte el context ens ajuda a situar-nos. Per exemple veure els mateixos vídeos de l’1-O però a l’acte de record d’aquella jornada que es va fer a Gelida, celebrat de forma unitària, al carrer i envoltat dels veïns que van participar-hi ho canvia tot. Si algú que llegeix aquestes línies no hi ha anat mai encara a cap d’aquests actes per diverses raons li recomano s’acosti a qualsevol d’ells. Tossudament se celebren dia a dia o setmana rere setmana i són un gran antídot contra la quotidianitat dels atacs contra Catalunya i la banalització de l’ús de la violència.