JANA (o el país dels tendals)
Mariona Rios
La Jana es trobava allà, a la sortida del metro, en un punt imprecís d’una realitat desconeguda: La Sagrera. Què era allò? Un barri? Una parada de metro? Iniciava un viatge inesperat, sense cap premissa.
L’últim dia de setembre esclatava assolellat i calorós i els seus texans llargs suaven, incòmodes. Va creuar la Meridiana. A dalt, la muntanya es deixava entreveure, donant esperança als que s’ofeguen de tant cotxe i tant asfalt, com dient: “allà encara hi ha vida!”
Seguint el verd, es va trobar amb les palmeres de la plaça “Jardins d’Elx”. Envoltades per edificis monòtons de maó ataronjat, on ressaltava l’església de la Parròquia, també feta de totxos. Era una espècie d’oasi rural, veure aquesta façana al mig de la ciutat. Com tot el palmerar que hi ha a Elx, que és inesperat. D’això vindria el nom de la plaça, potser? I els lloros, o cotorres, o l’au que fos, amb el seu so tropical, distorsionaven el seu GPS anatòmic.
Va seguir caminant, sense rumb. Tot d’una, es trobava amb un paisatge constant de totxos, tendals verd ampolla que feien de banderes i balcons amb baranes blanques. Muralles d’aquest tricolor que creaven carrers i carrerons. Fins que va arribar al parc de “La Pegaso”: un altre oasi en el qual distorsionar la localització. Per allà corria un riu artificial que la va transportar a Central Park, després a Port Aventura, després al Vondelpark d’Amsterdam.
Al fons, una stranger thing on juguen la canalla: és un pop d’acer que travessen aquests locos bajitos a través dels seus tobogans i escales. “Que valents!” Pensa la Jana: en qualsevol moment aquesta bèstia començarà a moure’s, se’ls menjarà a tots i començarà a destruir la ciutat. Cridarà els seus coŀlegues pops alienígenes i, per fi, acabarà amb la humanitat.
Però res es mou i tot segueix igual de bé o malament que sempre; Google Maps li indica que a prop hi ha un altre univers paral·lel per descobrir: la “Nau Bostik”. Teletransportació immediata a Revales Strabe del barri de Friedrichshain de Berlín. Una antiga fàbrica reconvertida en centre d’art: murals en totes les parets, el retro amb el modern. I com serà, això, de nit? S’imagina aquí inaugurant alguna cosa, coneixent gent alternativa i cool, com en una mena de New York de les avantguardes.
I amb el perfum d’un enorme gessamí s’acomiada d’aquest món a part: torna a entrar al país dels tendals de colors.
Ara aquest és el seu objectiu, desxifrar els guetos de cada color, descobrir el significat ocult de cada religió cromàtica: taronges, descolorits, ratlles, groc ocre. Ja ningú parla del color ocre. No tornarà a viure com a nom fins que algun influencer l’esmenti.
Però segueix anotant les combinacions de banderes, compara l’edat dels balcons i la tonalitat del seu maó. I guanya el verd, per descomptat, i en la seva memòria ressorgeixen aquells apartaments de 3 pisos a segona línia de mar a la Costa Daurada: els seus avis amb el para-sol i les cadires, l’olor de crema solar 50, la pilota inflable de Nivea.
I amb tot això, torna a la plaça de les palmeres, prop de la boca del metro. Es pren una coca-cola en una terrassa i es diu que “tampoc estaria malament, viure aquí”.
