Després de mort, ni vinya ni hort!
Pere Casanovas
Un dia d’aquests vaig haver de deixar el cotxe tot el dia en un garatge de la zona de serveis, sortint cap a Tarragona. O sigui que vàrem enfocar el camí de tornada cap a Vilobí. A peu, naturalment. Tots dos: el que us parla i el meu quisso estimat, que ja coneixeu: en Ross. És una bonica i relaxant passejada d’uns onze quilòmetres, que aquell dia va ser de més qualitat encara: uns núvols decoratius van tenir el detall d’acompanyar-nos tota l’estona, fent de para-sol. Ruta i trajecte aproximat: Polígon Domenys, Pla del Diable, Zona esportiva, Carretera antiga a Sant Martí, Barri l’Agrícola de Pacs, Caves Loxarel, Vallformosa, La Saleta: punt final. Sempre seguint l’estela del la riera de Llitrà que, després de néixer a la serra del Bolet i giragonsar pel Penedès durant molts quilòmetres, va a parar al Foix a l’alçada dels Monjos. Durant el trajecte faig diverses anotacions mentals. En primer lloc he d’assenyalar que la zona esportiva vilafranquina (la coneixia poc, la veritat) és espectacular: magnífica, ben arranjada, quilomètrica, poc valorada, infrautilitzada. Ja voldríem els barcelonins disposar (per càpita) d’instaŀlacions públiques tan ben equipades. Segon: l’antic camí a Sant Martí, que ara arrenca quan acaben les piscines i acaba als vivers del Torrents, està pràcticament abandonat. La mateixa pedra en la qual ensopegaves a mitjan segle passat segueix allà, impertèrrita, esperant que algú decideixi quelcom. Després, ja a Pacs, segueixo el camí que voreja la riera i que es troba farcit d’horts esponerosos, aconduïts per eximis sèniors. Només un jubilat pot tenir cura d’un hort com cal: les hores són un factor secundari! Conrear tomàquets, albergínies, carbassons pubescents o el que sia és una activitat molt addictiva i saludable. El dia que ho proveu, si encara no ho heu fet, em donareu la raó. Una lluita constant contra la natura, és a dir, el caos, en forma d’herbes salvatges que tendeixen a envair-ho tot, sense oblidar-nos de les legions d’insectes que volen fer-se un racó al paradís. Cosmos versus caos: la vella lluita no s’atura. Vorejant la riera de Llitrà trobo velles sínies de ferro, autèntiques peces d’artesania, ara rovellades, on, de ben segur, formosos matxos havien donat milers de voltes per engranar les rodes dentades i bombar l’aigua dels pous. Sí, sí, ja sé que vivim en un món materialista i productiu i tot allò que ja no serveix no val res, ha de quedar enrere, però… Després, ressegueixo per l’oest els límits de l’antic camp d’aviació de Pacs/Vilobí: el Vesper de la Gloriosa, construït el 1938: encara es poden veure els refugis antiaeris –bretolades a banda– bastant ben conservats. Esplèndides vinyes a punt de veremar i magnífics exemplars d’ametllers farcits d’ametlles que, un any més, ningú no collirà! Ja hi tornem a ser: “No surt a compte”, diu el pagès… ¿Com que no surt a compte? És igual, però s’han de collir! Forma part de l’harmonia necessària envers la mare terra. No fer-ho és un exercici de menyspreu envers tot allò que ens ha fet arribar fins ací. Un autèntic disbarat insostenible i un exercici impropi de gent que viu i treballa el camp. I si no, i abans que es perdin, donem permís a un tercer perquè les culli i, a canvi, se les quedi… Després de mort, ni vinya ni hort!
