“M’agrada que la música sigui honesta i que m’arribi”
Entrevista al raper vendrellenc Ismael Muñoz ‘Zim’
Conegut al món de la música rap com Zim, aquest vendrellenc de 32 anys havia estat grafiter i compon raps des dels 18. Lidera com a cantant la formació Zim&TheZums, grup que va tenir un gran èxit inicial i una cançó que fins i tot va ser resposta del concurs televisiu ‘La ruleta de la suerte’. Tanmateix, actualment està en ‘stand-by’ esperant potser algun dia aprofitar una bona oportunitat com la que va tenir en el seu moment.
Tècnic en Prevenció de Riscos Laborals, començarà a estudiar un grau de Cinematografia digital i ha fet diversos raps per a projectes publicitaris, l’últim dels quals per a la companyia d’assegurances Zurich, que ha estat reproduït desenes de milers de vegades al canal YouTube.
Per quin motiu es va convertir en raper?
Bàsicament, vaig començar a fer cançons de rap perquè no tenia coneixement musical, i el rap és una música que et permet, sense una formació prèvia, poder fer coses si respectes mínimament el tempo i la mètrica, ja que la base musical del rap es fa per ordinador.
Què ha de tenir un bon rap?
La part principal i el fil conductor de la cançó és la veu. El més important és la paraula i com la fas servir per explicar una història, mentre que tota la part musical, sense deixar de ser important, queda més en un segon pla.
Ha de rimar, la lletra?
Aquí és on entra l’habilitat del raper. Hi ha lletres amb una rima molt senzilla i d’altres de molt més complexes. És el que es coneix com el flow, la capacitat de fer les rimes perquè tinguin naturalitat i estiguin treballades i, per exemple, una mateixa estructura es repeteixi cada tres compassos.
Crec que un rap sembla improvisat sense que sigui realment així.
Hi ha dos vessants: en els últims anys, per exemple, el free-style o improvisació sí que ha guanyat molt de pes amb el que es coneix com a “batalles de galls”. Aleshores, t’hi enfrontes amb la ment en blanc. Trobo que és una cosa molt difícil de fer, però no és el que més m’agrada perquè prefereixo escoltar un rap més pausadament i saber el que em vol transmetre.
Què és el primer que té en compte a l’hora de compondre un rap?
Intento ser honest, perquè hi ha molts rapers que el que tenen és un personatge –i no passa res, perquè no ho neguen ni ho amaguen–, però si no ho fan bé no te’ls creus. I ja no m’interessa la resta del discurs d’algú que et diu que és el millor però que és incapaç de demostrar-m’ho. De la música m’agrada que sigui honesta i que m’arribi; que no estigui impostada per les modes, per exemple.
De què acostuma a parlar en els seus raps?
Majoritàriament, del meu dia a dia. I les coses sobre les quals parlo són reals.
Els raps tenen una durada aproximada?
Si vols que surti per la ràdio, per exemple, parlem d’una durada estàndard de tres minuts. Però no només en el cas del rap, sinó de qualsevol cançó.
Manté alguna metodologia de treball?
M’agradaria, però no, perquè soc una mica dispers. I a vegades t’asseus i no et surt res i, en canvi, altres estàs preparant el dinar i et ve la idea del segle [riu]. El que sí que em passa és que només faig les cançons de dues maneres: o tinc una base musical que em transmet alguna cosa i decideixo que faré una cançó d’una temàtica o una altra, o a l’inrevés: tinc una idea que vull desenvolupar i li busco una música adient.
Té referents en el món del rap?
En tinc, però intento no assemblar-m’hi perquè ells ja existeixen. A escala estatal, un referent per a tothom és Kase.O, que té les estructures dels raps molt treballades i t’arriben, i dels internacionals, el canadenc Drake.
On va néixer el rap?
A Nova York, entre 40 i 50 anys enrere, sobretot a partir de negres que estaven desplaçats de la societat i vivien al llindar de la pobresa. Habitaven en guetos on hi havia joves que es buscaven guanyar la vida d’alguna manera i joves que es divertien. Aquests escoltaven molta música funk i feien festes, fins que un dia a un se li va acudir, amb dos discos de funk iguals –un a cada plat–, anar repetint els brakes o parts de la bateria que eren repetitives. Això va agradar molt i després, de manera una mica espontània, algú es va posar a cantar amb el micro sobre aquests trossets de música repetitiva.
Aquest estil viu un moment àlgid, actualment?
El rap està en un bon moment, i a tots els grans festivals hi ha rapers de cap de cartell o escenaris exclusius per al rap.
Vostè viu de la música rap?
No al 100%, però amb el grup Zim&TheZums, per exemple, tenim un disc i dos singles editats per Warner, que no és una discogràfica petita.
Per què només van treure un disc?
Perquè no estàvem preparats per la gran resposta que vam tenir. El vam fer una mica per veure què passava i ens va desbordar que se’ns muntés fins i tot una gira des de la discogràfica. A més, no era un grup convencional, perquè en comptes d’anar amb un DJ de base portàvem músics de veritat, dos dels quals no volien deixar les seves feines pel projecte, cosa que, evidentment, vaig entendre. Vam fer una aturada i ja no ens vam recuperar, però estem treballant en un segon disc llarg.
