“La gent està acostumada que la cultura no valgui diners”
Toni Vidal i Arnan (Sant Pere de Riudebitlles, 1968) va estudiar història per una necessitat de conèixer el món on vivia. I l’interès pel nostre passat l’ha barrejat sovint amb una de les seves grans passions: la cultura. És precisament la cultura la protagonista de la majoria d’experiències que es reflecteixen al seu currículum i que ens descobreix al llarg de l’entrevista.
Vidal ens rep a la taverna del Silè, un espai gastronòmic que ha obert amb una amiga i on, a més de menjar i beure, també es pot gaudir d’espectacles de titelles, concerts, recitals de música… En definitiva, d’una cultura que no es cansa de reivindicar.
Per quin motiu va estudiar història?
Per entendre el món on vivia, però no per vocació. Vaig acabar la carrera convençut que no volia ni ser professor ni historiador. Jo mateix em vaig barrar les dues sortides professionals d’història.
I llavors, què fa?
Tiro cap al teatre, que sempre m’havia agradat. Aquí a Sant Pere, en feia al grup amateur Cia de Teatre al Curry. Vaig tenir la sort d’anar a parar a una associació de teatre lligada a la càtedra d’arts escèniques de la UB que dirigia Ricard Salvat. Em vaig encarregar de coordinar les activitats de l’associació.
I d’aquí a gestor cultural?
Em va agradar tant la gestió de propostes culturals que vaig decidir estudiar el postgrau de gestor cultural.
Com entra al memorial democràtic?
Aquest país és molt petit i, al final, tot funciona per contactes. Un amic em va proposar treballar i començar a construir les bases d’aquesta institució pública per recuperar la memòria. Vam participar en els continguts de la Llei del Memorial Democràtic i en la creació de la xarxa d’espais de Memòria de Catalunya.
La idea inicial del memorial i la que vau acabar aconseguint, s’assemblaven?
Sí. Es van rehabilitar refugis, camps d’aviació, senyalitzacions, itineraris… i propostes de dinamització. Vam aconseguir que la gent del territori s’acostés a aquests llocs.
Com va ser la rebuda de la gent?
Al principi, a molta gent no els hi agradava que es toquessin els moments foscos de la Guerra Civil, però al final s’hi van acostar.
Ens falta conìexer o recordar el nostre passat?
Jo crec que sí. Vivim en un pais que va patir 40 anys de dictadura on la manipulació va ser brutal. Hi havia tota la feina pendent de recuperar una memòria perduda i amagada. I en molts casos soterrada a les cunetes de les carreteres. Aquestes coses s’han de recuperar i explicar tal com van ser, no tal com ens va explicar el franquisme que havien sigut, que evidentment no té res a veure amb la realitat. I si el nostre passat està desdibuixat o és directament fals, probablement tindrem problemes a l’hora de saber exactament qui som.
Després del memorial, torna al teatre.
Vaig tornar a treballar al Teatro de los Sentidos, on ja havia sigut gerent abans, quan al Memorial Democràtic les coses pintaven malament. Aleshores vam obrir la taverna i ho compaginava amb el Teatro de los Sentidos.
Parli’ns de la taverna. Passa del teatre a la gastronomia?
No del tot. Feia temps que amb una amiga teníem al cap obrir un restaurant. Però no només per oferir gastronomia. Teníem vocació que fos un espai cultural. Hem tingut exposicions d’artistes locals, concerts de música, titelles, recitals de poesia… Al començament erem una mica més ambiciosos. Ara ho continuem sent, però la gent no està acostumada a que la cultura costi diners i costa que surti a compte i no hi perdis diners.
Per què és difícil que la gent pagui per cultura?
No ho sé. Suposo que si hi hagués algú que tingués la resposta, probablement s’haurien començat a trobar sol·lucions. Però crec que és un tema històric. Som un país que hem tirat molt de l’associacionisme, dels ateneus, dels centres culturals, i durant molt de temps el consum cultural era local i ens vam acostumar a que no es pagava.
El franquisme també ha influit?
Durant els 40 anys de foscor, sort en vam tenir de les entitats locals i de la voluntat col·lectiva de mantenir viva la cultura.
I què passa quan arriba la transició?
Dos processos: la professionalització del sector i la institucionalització del teatre i la cultura. Fins llavors, els artistes no estaven assegurats. Dagoll Dagom, Joglars, Comediants… tot es feia per vocació. Gràcies a les manifestacions durant la transició van aconseguir un conveni col·lectiu i la creació d’un sindicat d’actors i directors.
Que aporta la institucionalització?
Crea tot un entremat de possibilitats de programar teatre. Però també fa que moltes coses siguin gratuïtes. I això no ajuda a que la gent entengui que la cultura val diners. Avui en dia es diferencia molt el que és comprar entrades per anar al Primavera Sound o a un musical a Barcelona i el consum cultural al teu poble. Tot allò local costa molt més.
Amb quina època es queda?
Totes les èpoques han sigut fantàstiques, però al Teatro de los Sentidos vaig aprendre molt a treballar amb artistes. Era una companyia internacional que el 95% de les contractacions eren fora de l’estat. I haviem de negociar amb Australia, Alemanya, Anglaterra, Itàlia… amb festivals de tot el món.
Roda món i torna al born. Va portar los sentidos a casa?
Sí, amb l’espectacle “Renéixer” sobre el món del cava. Després de Sant Sadurní l’espectacle s’ha fet a Anvers (Bèlgica), Calais (França), Nàpols i a Pistoia (Itàlia).
Quina és la singularitat de Teatro de los Sentidos?
Els sentits. De fet, a vegades hi ha gent que quan veu los sentidos no sap si és una obra de teatre, una experiència… En el fons, és gairebe un joc on et proposen una sèrie d’interrogants i durant l’obra fas un recorregut i obtens les respostes.
Quin viatge es feia en l’espectacle del cava?
Es partia del procés d’elaboració del cava, des de la terra i les seves particularitats, passant pel cultiu i pel fruit del raim i veure com això es transforma i com el cava té la capacitat, primer, de transformar-se en vi i, després, esdevenir cava i paral·lelament cadascú ho vivia a nivell personal, un viatge a les arrels per renéixer i ser quelcom diferent.
