ANTONI

26/07/2019 - 10:00h

Mariona Ríos

Un migdia de juliol es pot fer molt feixuc dins d’una habitació d’hotel sense aire condicionat. Cap ventilador. La finestra tancada, la persiana abaixada, per aïllar qualsevol bri d’aire calent. La calor és lenta i és pesada. La calor convida a davallar en un son profund, decorant un cos estès sobre el matalàs, cobert de penombra; quiet, inert, quasi mort literalment. Seixanta-quatre anys de cos i pell, greix i múscul, suor i pèl enfonsant-se apoc a poc en l’espuma; vuitanta-tres quilos morint de calor i morint de vida. A l’Antoni se li està acabant el xollo, a l’Antoni se li estan acabant els tiquets per a l’atracció de la vida. L’Antoni s’està morint sobre un llit d’hotel, i el que pensi o no ja no ho podem saber perquè va emmorfinat fins les celles. Millor això que el dolor, millor acceptar que aquests últims minuts de vida són per a ell, que després no sabem què ve; que potser al final tot és vida. I la malaltia se’l menja per dins com el foc aniquila un bosc en un estiu sec, però l’Antoni sap que és el seu destí i ja no li cal aferrar-se a aquesta necessitat imperiosa de voler viure perquè sí. Tants anys lluitant per l’empresa, els diners, la família: el matrimoni, l’amant, els estudis dels nens, tenir un plat calent a taula cada dia. I al cap d’uns anys començar la guerra amb la malaltia: teràpies, metges, associacions, recaptar diners per a investigacions. Lluitant contra la mort constantment mentre perdia la vida. Tenint por de viure per si moria; perdent-se la vida per si s’acabava algun dia. I la mort és companya de la vida, perquè sense una o l’altra, cap existiria. I és un tot i és no res perquè en el moment de fecundar un òvul aquella vida ja comença a morir-se. I no sap si serà una llum blanca o una pantalla molt brillant. Si serà llavors un gos o una formiga o si des d’una balconada podrà veure els seus fills com es casen des del més enllà. Si quan passi la porta del purgatori s’abraçarà amb els seus pares i “com us he enyorat i quina falta que m’heu fet”. Si podrà tornar a fer-se un gin amb el Jordi i explicar-li que a la Mireia li va costar molt, però que ara és feliç. Si, potser, la seva consciència seran aquests 21 grams que perdi el cos quan s’evapori la seva essència: quedant-se al món terrenal, com el Casper. 

Un alè quasi imperceptible acomiada la vida de l’Antoni: escapant-se suaument per la boca, deixant anar un so: un suau sospir alleujat. I l’habitació segueix calenta, i l’Antoni que ja no és l’Antoni; un cos cada cop més fred.

També et pot interessar

Comentaris