Sortir del claustre

17/05/2019 - 12:19h

Enric Tomàs

Vilafranca

No recordo el primer llibre que vaig llegir sobre la Guerra Civil. No cal donar més dades, anomenar-la és suficient per entendre’ns. Sí que va quedar com un sangtraït irreductible la salmòdia que ens deia la meva mare als quatre germans, quan deixaven vianda al plat: “ En guerra, en guerra creuant des de l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat fins Montjuïc per tenir un xusco.” Després, he vist com els fets ens marquen, el dictador que encara és al Valle de los Caídos, el dictador encara és general de l’Exèrcit Espanyol? Per cert, al Ramon Arnabat, quan era president de l’Institut d’Estudis Penedesencs li vaig suggerir més d’una vegada que havien d’organitzar una excursió per fer-hi pràctiques al Valle…per als joves i no tan joves. Realment s’ha dedicat a coses més útils socialment.

Els faig memòria dels meus records, perquè em van tornar, sense anar més lluny, el dissabte passat en la trobada anual “Paraules al Claustre”. En aquest seminari, dirigit per l’Amigó, s’hi reuneixen diferents persones i especialistes. Aquest any es va dedicar a la vilatana, música, pianista i poetessa però sobretot dona, Dolors Calvet. Nascuda a Vilafranca el 1907 en el si d’una família dedicada a la música.

Va ser concertista i escrivia peces per a l’ensenyament de la música així com contes i poesies, de forma notòria, entorn i més enllà dels anys 20. Llàstima no ho haguera cronometrat, però el primer ponent del dia, el musicòleg i professor de la Universitat de Barcelona Cuscó i Clarasó, fent referència a l’arxiu musical del Vinseum, va citar una llista llarga de músics, sobretot de pianistes, de professors i professores de piano, que havien obert acadèmies.

La quantitat de vilatans il·lustres que hi varen passar pel seu mestratge, entre ells el meu estimat oncle Lluís M. Güell, pintor i director de l’escola Massana. La biografia de totes i tots, explicà el ponent, s’inicià als anys 20 dels segle passat i la pel·lícula, en tots els casos, es “talla” el 1939. En bastants casos, acaben en l’exili i el que és més dur: en l’oblit. M’adono que la Guerra encara perdura. El PP l’enclaustra, Ciutadans mira els fets, o si voleu la història, posant-se de perfil. Vox, la reivindica. Encara ara.

També et pot interessar

Comentaris