“Vaig tenir ofertes d’equips de superior categoria però vaig prioritzar el vessant professional”

Avatar
09/05/2019 - 16:38h

Entrevistem a Raimon Cervera, exjugador del FC Vilafranca ara que es compleixen 50 anys del debut i del seu primer gol

Raimon Cervera i Gallemí (Vilafranca del Penedès, 1951) és el màxim golejador de la història del FC Vilafranca amb 158 gols en Lliga en les 13 temporades (1968/69-1980/81) que va defensar la samarreta del degà penedesenc, i va arribar a ser-ne el capità en les últimes campanyes. A favor seu, entre d’altres fites, destaca l’ascens a 3a Divisió la Temporada 1978/79 sota les ordres de Francesc Ricart Pi de La Serra i, a nivell particular, l’elecció de millor esportista de la vila la Temporada 1980/81. Tot i això, Cervera es va iniciar en el món del bàsquet jugant a les categories inferiors de la SE Casal fins a l’edat juvenil i va ser, a més, en una ocasió, preseleccionat amb la Selecció Espanyola Júnior entrenada per Antonio Díaz-Miguel. Als 16 anys, però, va començar la pràctica del futbol amb l’equip del Torrelles i als 17 va ingressar a l’At. Vilafranca d’on faria el salt, a final d’aquella mateixa temporada, al primer equip del FC Vilafranca dirigit llavors per Camilo Roig. Va debutar un 11 de maig de 1969, és a dir, dissabte farà just 50 anys, en un Vilafranca-Terrassa que va acabar amb victòria egarenca per 3-5. Cervera va sortir de titular i va anotar el 3-4 provisional en el minut 86 de partit, i aquest va ser el primer de la llarga llista de gols marcats per un dels grans i millors futbolistes que ha donat la pedrera vilafranquina. Ara viu a Barcelona on encara dedica una part del seu temps a la seva empresa de disseny, arquitectura, comunicació offline i màrqueting. Avui recordem la seva trajectòria al FC Vilafranca.

Per començar, eres conscient de l’efemèride? Recordes aquell partit i aquell primer gol amb la samarreta quadribarrada?
No, no,… (riures). Tinc molt mala memòria, jo… I d’això ja fa uns quants anys… No sé perquè tenia al cap que el primer gol li havia fet al Gavà i que havia estat de mitja xilena, però si tu em dius que va ser contra el Terrassa m’ho crec (més riures).

I el fet de ser el màxim golejador de la història del club, què suposa?
Home, ara que ho sé, em fa molta gràcia. És veritat que cada temporada feia bastants gols i que a partir d’un cert moment llançava també els penals i la majoria de faltes i, vulguis o no, tot ajuda. Crec que algun any vaig quedar màxim golejador de Tercera i tot, però en cap moment em vaig parar a pensar en el nombre de gols que duia. Més que res, perquè el futbol per a mi era una cosa de més a més. Li donava importància, però una importància relativa. Tot i que m’encantava el futbol, eh, que quedi clar. I competitiu n’era, i encara ho soc, com pocs. Perquè això que l’important és participar…. res! Al futbol, i a qualsevol esport, s’hi juga per a guanyar. Si després perds, doncs felicites el rival i llestos, però jo el concebia així.

Vaig llegir que vas tenir la possibilitat de marxar a altres clubs com el Sant Andreu, Júpiter o Espanyol entre d’altres. T’ho vas plantejar mai seriosament?
És cert que van exisitir ofertes d’equips de superior categoria però el fet d’estar molt compromès en aquells temps amb l’ensenyament, ja que jo era mestre, i amb la política va fer que prioritzés el vessant professional. Es va parlar del Barça i tot, però així com els altres clubs que has esmentat sí, del Barça no en vaig tenir coneixement, jo.

Tot i la teva llarga trajectòria plena d’èxits personals i col·lectius, les lesions van marcar una mica també la teva carrera?
Sobretot un parell. La primera, ben aviat, la temporada del debut, quan un defensor de l’Igualada, Rosselló crec que es deia, em va etzibar un cop de colze a l’ull que em va provocar un despreniment de retina que em va apartar 6 mesos dels terrenys de joc. I després recordo uns problemes amb el menisc que, com que llavors la medicina no estava tan avançada com ara, per un error de diagnòstic vaig estar força temps parat. Primer van creure que era qüestió de lligaments però després de treure el guix, i prèvia consulta amb el Dr. Cugat (pare), van veure que tenia el menisc trencat i s’havia d’operar. Entre una cosa i una altra, quasi un any parat.

Al llarg d’aquelles 13 temporades deuries compartir vestuari amb molts companys. Algun amb qui mantinguessis una relació d’amistat especial?
No, amb ningú en concret. Les amistats més aviat les tenia fora del món del futbol, ja que la colla d’amics de la infància tiraven més pel bàsquet però tenia bona relació amb tothom. Potser amb qui més recordo són el Vicenç Blas, el Fenollosa, el Santi “Serenet”, el Joan “Giró”,… Ara no voldria deixar-me’n cap. La veritat és que em duia bé amb tots.

I el millor entrenador que vas tenir?
Hi ha una època, la del Francesc Ricart Pi de la Serra, que per a mi va ser la que va marcar un canvi en la manera d’entendre i veure el futbol. Per dir-ho d’alguna manera va ser el Cruyff del Vilafranca. Va canviar la manera de fer, de jugar, d’entrenar, els hàbits,… Una autèntica revolució. Era una persona que hi entenia de futbol i que tenia grans coneixements pel que fa a metodologia i preparació física. Es va començar a entrenar 3-4 cops a la setmana, a fer pretemporada… Perquè ho entenguis, quan jo començava a jugar, només quedàvem els dijous per fer un partidet, prendre alguna cosa després i els diumenges a jugar.
A més, va coincidir amb una sèrie de futbolistes que la suma de tots ells formàvem un gran equip. Ningú destacava per damunt de l’altre però tots aportaven el seu granet de sorra. Per exemple, el Franch, el davanter centre, destacava per ser alt, fort i de semblança maldestre, però en canvi tenia una intel·ligència futbolística com pocs per jugar d’esquena a porteria. Va ser una molt bona època.

La teva sortida del club, i que va acabar amb la retirada de la pràctica del futbol, va ser una mica controvertida, oi?
Sí, però és un tema del qual no m’agrada parlar gaire. Després, si de cas i “off the record”, te’n faig cinc cèntims (riures novament).

Quina és la diferència més gran entre el futbol d’aquella època i el d’ara?
Fonamentalment l’aspecte físic. Si un era més bo que l’altre, ja no havia de fer res més. Ara saps que només amb la qualitat no en tens prou. I en segon lloc, l’aspecte tàctic. Ara els entrenadors ho estudien tot fins a l’últim detall. La tecnologia ha ajudat molt en aquest sentit.

 

L’autor de l’entrevista és Lluís Montaner i la fotografia correspon en un moment en què Cervera va acostar-se al vestidor del FC Vilafranca actual per donar-los suport de cara a la final de la Copa Catalunya.

També et pot interessar

Comentaris