“La muntanya et manté viu. Constantment fa que t’hagis de qüestionar coses”
El primer contacte que el Francesc Sàbat va tenir amb la natura va ser a les vinyes de Sant Sadurní. S’hi escapava de petit quan el món li venia gran. Allà trobava la pau que necessitava.
L’amor per l’alta muntanya li va despertar un llibre sobre una expedició a l’Himàlaia. El va impressionar tant, que va convertir l’alpinisme en el seu modus vivendi. Després d’estudiar enginyeria electrònica, va canviar el seu dia a dia per dedicar-se a la geologia. Va marxar amb la seva dona, la Maria, al Pirineu, on es va fer càrrec d’un refugi durant gairebé una dècada. Va formar part de la primera expedició catalana a l’Everest el 1982, l’experiència que més coses li ha ensenyat de la muntanya, assegura. Com a geòleg ha treballar durant anys a l’Antàrtida, amb un grup de científics de la Universitat de Barcelona, una terra encara per descobrir.
Com se li va despertar l’amor per la natura?
No sóc una persona gaire sociable (riu). Quan era petit, i necessitava estar sol, anava a caminar per la vinya, a Sant Sadurní. Allà trobava la pau que necessitava. Sentia que aquell era el meu lloc, a l’aire lliure.
De les vinyes de Sant Sadurní a l’Everest hi ha un tros…
A mesura que augmentava el meu contacte amb la natura, el meu amor per la muntanya també creixia. Un dia va arribar a les meves mans un llibre sobre una expedició a l’Himàlaia, i allò em va acabar d’obrir els ulls. Vaig decidir que volia saber més coses sobre l’alpinisme.
Però, en canvi, va estudiar enginyeria electrònica.
Sí. Sabia que la muntanya m’agradava, però vaig estudiar una cosa pràctica. Pensava que no em podria guanyar la vida amb l’alpinisme. Aleshores no hi havia tanta afició a la natura. Vaig treballar una època a Televisió Espanyola, però un bon dia li vaig dir a la meva dona, la Maria, que volia marxar, viure a la muntanya. Volia guanyar-me la vida fent d’alpinista.
I és quan es van fer càrrec d’un refugi al Pirineu.
Quan vam anar al parc de Sant Maurici, no hi havia gaires refugis a Catalunya que comptessin amb guarda. Nosaltres hi vam trobar el nostre lloc. Hi vam estar més d’una dècada. Quan vam haver de marxar per temes personals, vaig decidir estudiar geologia, perquè necessitava seguir vivint de la terra.
Doncs la jugada li va sortir rodona.
Vaig tenir molta sort. Vaig entrar a la Universitat de Barcelona a treballar en un equip científic, i amb ells he fet alguns grans treballs. El més important a l’Antàrtida.
I què hi feien allà?
Sobretot passar-nos-ho bé (riu). És una terra increïble, un immens desert de gel i neu. Encara hi ha moltes coses per descobrir allà. I és el que nosaltres intentàvem fer a l’illa de Livingstone, que és on ens estàvem. Hi vaig viatjar cinc cops en 12 anys (un amb la Maria, per oci) i en aquest temps vam intentar explicar com s’han format les roques que es poden trobar a la zona. Vaig aprendre moltes coses durant aquests viatges, treballant amb persones destacades com Josefina Castellví.
L’Everest també li va ensenyar moltes coses?
És una experiència que em genera sentiments contradictoris. Em fa immensament feliç haver participat en la primera expedició catalana al cim més alt del món, però em va quedar el regust de no fer el cim. Vam pujar per una via complicada, perquè la principal estava ocupada per uns canadencs, i no vam poder arribar a dalt. Ara potser seria diferent. Les coses han canviat molt.
Vol dir en com es tracta la muntanya?
En tots els sentits. Ara hi ha molts més recursos, moltes eines per fer més fàcil l’alpinisme. Abans anàvem a la muntanya gairebé amb una mà davant i una a darrera. La muntanya tenia els mateixos perills que ara, però hi havia menys tecnologia per solucionar-los.
Ha sentit la por a morir fent d’alpinista?
Sí, més d’una vegada. En diverses ocasions he pensat: “Nano, d’aquesta no te’n surts”. He vist morir amics a la muntanya. Se li ha de tenir respecte.
I per què no ho ha deixat?
Perquè per a mi l’alpinisme és un repte. Em manté viu. Constantment fa que m’hagi de qüestionar coses, i això em fascina. És una dosi d’adrenalina constant. A més, recordo els bons moments que hi he passat, i intento oblidar els dolents.
Un dels bons és quan li van posar a una canal de la serra del Cadí el seu nom?
És un orgull, sí. Vaig ser el primer que la va fer ara fa 50 anys. La Canal del Sàbat, es diu. Ara és una de les rutes clàssiques de la zona.
Diuen que és molt traïdora la muntanya.
Més que traïdora és inesperada. Mai saps què et pots trobar. A tu et pot semblar que ho tens tot controlat, i de cop se’t gira mal temps i estàs perdut.
Abans la muntanya era cosa d’uns pocs, i ara ho és de molta gent.
Hi havia molt poca gent que practiqués alpinisme fa només dues dècades, ara la muntanya està massificada. És com un parc d’aventures. El problema és que hi ha molta gent que s’hi endinsa sense saber massa bé què trepitja. S’ha d’anar amb compte.
Deixarà de fer alpinisme, algun dia?
Espero que no (riu). Tinc 73 anys i encara hi vaig tant com puc. És el lloc on més lliure em sento.