Ara fa deu anys
Àngel Calvo
Vilafranca
He recopilat quatre fragments d’articles que vaig escriure l’any 2009 en aquest mateix diari. Rellegits en el context actual, em susciten algunes reflexions que voldria compartir.
– La manipulació mitjançant la paraula és tan antiga com la pròpia paraula. Tant serveix per despertar emocions com per adormir consciències. El seu poder creix quan ens diuen allò que volem escoltar, donant suport al que pensem o sentim. Deu anys després, en plena efervescència de les xarxes socials, aquest poder de fascinació, amb els riscos que comporta, s’ha incrementat. El predomini del missatge ras i curt, de fort impacte emocional, fa que la reflexió i els matisos passin a ser considerats espècies en perill d’extinció. Per tractar de protegir-les potser caldria que tots plegats estiguéssim més interessats a acostar-nos a la veritat que no pas que cadascú es capfiqui en reforçar la seva part de raó.
– He viscut sempre envoltat per dues llengües estimades. Puc anar de l’una a l’altra, tant verbalment com emocionalment, sense cap dificultat. La llengua de casa i la dels amics i els jocs, estan dins la meva ment íntimament abraçades. Em sento afortunat per posseir aquesta riquesa cultural i afectiva, perquè m’immunitza davant l’intent d’aquells que miren de convertir-les en element de confrontació.
– Els sentiments patriòtics són mecanismes emocionals d’alta intensitat, que himnes i banderes engeguen amb facilitat. El sentiment de sentir-se part d’un poble està buit quan manca un compromís prioritari amb la justícia social, quan es perpetuen els mecanismes d’exclusió i discriminació. Aquesta setmana he llegit el llibre Tres dies a la presó. Jordi Cuixart, un home transparent, hi fa afirmacions contundents sobre banderes, identitats o justícia social que ressonen fort en el meu esperit llibertari.
– El silenci ens dona l’oportunitat d’establir una relació més intel·ligent i amorosa amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. És així com, ara fa deu anys, posava en valor el silenci per compensar l’agitació que sovint produeix l’excés de paraules. Penso que precisament ara que la dansa de la vida marca un ritme trepidant, m’anirà bé aplicar-m’ho una temporada.
A reveure.
