Adjectius en perill d’extinció
Ramon Marrugat Cuyàs
Vilafranca
Hem sentit molt darrerament parlar del “sucre morè” per a referir-se al que sempre ha estat el sucre roig. Es tracta d’un calc del castellà azúcar moreno, cosa que ens fa pensar que, talment com un altre dia parlàvem dels verbs en perill d’extinció, el mateix passa amb alguns qualificatius, que no és el cas de roig, que malgrat la forta competència de vermell, ha arrelat en la toponímia: Cases Roges, Mas Roig, Rovira Roja… i en expressions fossilitzades: temps roig, cel rogent, roig de mal pèl…
El desús i l’ús incorrecte dels qualificatius són algunes de les causes de l’empobriment dels recursos lèxics i, com que són adjectius que expressen qualitats dels substantius amb què es relacionen, és preocupant que ara abundin força els que entenem prou bé però no usem gaire, com esquifit o escarransit. És també el cas del molt penedesenc trafeguer ‘persona xafardera, que es posa en molts assumptes d’altri’, així com el seu semblant xafarot ‘tafaner’. D’un d’aquests qualificatius que comencen a escassejar, després de tenir un gran predicament entre nosaltres, en surt un personatge del comediògraf vendrellenc Ramon Ramon i Vidales, que després que li diguessin: «-De segur que vos, a la vostra joventut devíeu ésser una micotacorrido i fatxandero…», li va fer respondre: «-Sí, sí senyor, sí; d’aquí ve que em diguin el Salau».
Testimonis escrits de qualificatius que estan a la corda fluixa n’hi ha un tou i el refranyer penedesenc conserva aconseguit ‘endeutat’ en la parèmia «A pagès aconseguit, cap anyada li és bona». N’hi ha més, com l’estufat ‘presumit’, del sitgetà Josep Roig i Raventós en la novel·la Tecleta; el fartaner ‘persona amiga de menjar molt’ que trobem al llibre sobre les catànies de Solé Bordes i Cercó Rimbau; el batxiller ‘tafaner’ que menciona Vinyet Panyella a “El Penedès en la meva obra poètica” i una variant de frenètic que trobem en un text del bisbe Torras i Bages: «Per a descansar de la vida freneticosa de periodista».
Localment n’hem situat molts: toles ‘babau’ i esborniat ‘extraviat d’enteniment’ a Vilanova; malamenja ‘llepafils’ a Sant Quintí; nacsi ‘esquifit’, pixavagant ‘gandul’ i prisat ‘polit’ a Igualada; favat ‘gran, esplèndid, magnífic’ a Calafell; botu ‘gras’ i guixo ‘persona poc decidida’ a Vilafranca; banderot ‘persona vagarosa, rodamon’ a Cubelles; arrenat ‘anorreat’ i xemicat ‘malmès’ al Vendrell, i tants i tants d’altres.
I no oblidem que, amb el mateix valor que els qualificatius, hem de considerar alguns participis ara arraconats: esganguelat ‘esllenegat, deformat’; abarnegat ‘malvenut’…
