“Les pantalles tenen un component addictiu no gaire diferent del de les drogues”
Aleix Prats és enginyer tècnic de telecomunicacions però, després d’uns anys treballant al sector, va decidir donar una volta a la seva trajectòria professional i dedicar-se a la formació. Tenint en compte que abans ja s’havia format com a gestor d’infància i joventut, va treballar d’educador social i, després hi va cursar el màster d’adaptació pedagògica. Ara treballa a l’institut de Sant Martí Sarroca (on imparteix tecnologia) i des de fa deu anys que és professor del Programa de Formació i Inserció (PFI) de Santa Margarida i els Monjos.
Què destacaria del paper de les noves tecnologies en la societat actual?
L’accés a la tecnologia ha avançat rapidíssim però com a societat no hem avançat al mateix temps. Treballo amb adolescents i joves que han nascut ja amb internet i veig l’ús que en fan. Cal posar límits però al mateix temps estar al seu costat.
Quin ús en fan?
Tenen molt d’accés a la informació i les noves tecnologies generen un component d’addicció molt important. Pensa que tenen mòbils que els costen 800 euros, més potents que els ordinadors i, sovint, no són conscients dels aparells que tenen a les mans. El que està clar és que si els treus el mòbil és com si els traguessis una costella. Els costa molt gestionar tota aquesta situació.
Però ells volen gestionar-ho?
A vegades volen posar-hi límits però no ho aconsegueixen. Però això no els passa només als joves sinó també als adults. Quants cops veiem gent en un bar que ha quedat per prendre alguna cosa però estan tots amb el mòbil? Ja ni ens mirem als ulls.
Em deia que s’havien de posar límits però, al mateix temps, estar al seu costat. Com es fa?
Els pares han d’educar-los i, per tant, ensenyar-los a pactar perquè, tot i que pot no compartir els seus arguments, ja és prou gran per entendre’ls o, com a mínim, per saber què li estan dient. S’ha de pactar dins uns límits, que no es poden sobrepassar. La llibertat que se’ls dona ha d’anar de la mà de la responsabilitat. Els adolescents en cinc minuts poden canviar deu vegades d’opinió i, per tant, cal demostrar qui és l’adult.
A quina edat haurien de tenir el primer mòbil?
Jo no posaria una edat concreta, sinó que depèn de la maduresa del nen o nena. Crec que cap als 12 podria ser una bona edat, sobretot si entren a l’institut perquè si no també es poden sentir desplaçats. S’ha de dir també que molts cops els nens o nenes no tenen mòbil però l’adult els deixa el seu i no té cap tipus de control sobre què fa.
Quin seria el seu límit a l’hora de pactar sobre els mòbils amb els joves?
Que quan anem a dormir, res del mòbil a la tauleta de nit. Els hem de comprar un despertador tradicional. A banda que tenir una antena al costat és molt nociu, amb el mòbil a la tauleta de nit no dormim les hores que ens pertoquen. I això amb els joves encara s’agreuja més perquè poden estar xatejant o jugant fins a altes hores de la matinada i això no ho podem permetre. Si l’adolescent et diu que no pot dormir i que per això necessita el mòbil, el que ha de fer l’adult és preguntar què l’angoixa. Els adolescents no posen fàcil que ens hi acostem,però ho hem d’intentar per molt que ens diguin pesats perquè estan construint la seva personalitat i ens necessiten al costat. Tots hem estat adolescents, per molt que ho oblidem.
Són conscients de les repercussions que poden tenir les seves publicacions a les xarxes?
Depèn de cadascú, però els adults els hem de donar les eines perquè ho sàpiguen. S’ha de treballar conjuntament perquè no prenguin conductes de risc. Jo sempre poso com a exemple una família que es va trobar que una botiga va posar fotos de la seva filla vestida amb la roba que venien allà. Es veu que ella s’havia fet fotos amb la roba de la marca i les havia penjat a Instagram. Doncs no van poder fer res perquè les fotografies eren propietat d’Instagram. Repeteixo, l’important és parlar molt amb ells: si porten dues hores xatejant els hem de fer entendre que potser és millor quedar amb aquella persona i parlar-se a la cara.
Se’ls pot amenaçar amb treure’ls el mòbil si no aprova?
Si no aprova perquè està massa amb el mòbil, d’acord, perquè el distreu. Però si no, el que s’ha de saber és perquè no aprova. Les pantalles són addictives i, com totes les addiccions, és perquè hi ha mancances en altres coses. No hi ha massa diferències amb les drogues.
Què és el que preocupa més als pares i mares?
Que els seus fills aprovin. En general només els preocupa l’ús que fan del mòbil quan no aproven. Estaria bé que els adults pensessin que haurien de ser el seu exemple: si ells estan tot el dia amb el mòbil, el seu fill també ho estarà. Cal ser coherents.
A les classes deixa portar el mòbil?
Doncs enguany hem decidit prohibir-lo i, la veritat, jo que sóc de prohibir poc, funciona, no t’haig d’enganyar. No estan preparats per tenir un mòbil a la classe perquè n’acaben abusant. A la que els deixes la mà t’agafen el braç.
