Qualsevol persona amb les mans calentes

24/01/2019 - 11:26h

Frederic Cuscó

Vilafranca

En alguna sobretaula amb amics, quan la broma i la transcendència són compatibles i és permès deixar anar les paraules pel broc gros, alguna vegada m’he despenjat amb un comentari com ara: “Si deunostrusenyor existís la primera cosa que li demanaria és eliminar la necessitat de fer pipi i caca quan s’està malalt i un no es pot valdre per si mateix.”

La raó principal és purament pràctica. Justificada totalment. Amb el temps m’he fet cada cop més conscient de la murga que suposa -ja sigui a casa o en un centre- atendre aquestes necessitats bàsiques del malalt o dependent. Però si haig de ser sincer també hi ha una altra raó -per què no dir-ho?- i és que, ara per ara, encara em fa vergonya la idea que algú m’hagi d’eixugar el cul. Ves.

Tanmateix, com que estic convençut que seria bo per a tothom si, arribat el moment, accepto ajuda de bon grat -i de la manera més natural possible- espero aplicar-me i progressar adequadament. Ara que si deunostrusenyor, mentrestant, es digna a fer cas del meu suggeriment tampoc no estarà de més, eh?

Segurament l’interès per tot aquest tema hi tenia quelcom a veure quan, fa anys, vaig subratllar aquest fragment del llibre de Morrie Schwart (era un professor que als setanta anys li van diagnosticar una malaltia incurable i aleshores va escriure un llibre titulat “Morrie se’n va”): “Tingueu present que quan deixeu que us ajudin també esteu donant una cosa a canvi. Ajudar algú ens fa sentir millor persona.” A una entrevista que li va fer un antic alumne, quan la malaltia ja es trobava en fase avançada, va arribar a confiar-li: “He començat a aprofitar-me de la meva “dependència”. Ara gaudeixo quan em tomben sobre un costat i em posen crema al darrera perquè no se m’inflami. Tanco els ulls i m’ho passo bé. És com tornar a ser un nen.”

Els pacients lectors que han arribat fins aquí entendran que no he tingut més remei que decidir-me a escriure aquest article quan, avui mateix, he llegit la intervenció d’un participant en un grup de suport per a malalts d’ELA: “Al començament només deixava que la meva dona m’ajudés al lavabo. Després vaig admetre els meus fills. Després els meus germans. Després els meus sogres. Finalment, qualsevol persona amb les mans calentes.” I amb tota la complicitat del món el grup es va petar de riure. Genial.

També et pot interessar

Comentaris